Productes i marques (2a part)

A part del Moscatell, hi havia un vi dolç anomenat Mistela, que es venia a granel o a dojo a 13,50 pessetes/litre (recordeu que en aquell temps la moneda era la pesseta). El vermut a granel a 13,00 pessetes/litre, n'hi havia de blanc i de negre, i el vi a 4,00 i 2,70 pessetes/litre. També es venia l'aigua mineral Imperial, la Malavella i el Vichy Catalán.

La pasta dels canelons de la marca El Pavo, ja existia als anys 30 i, des de sempre, és el menjar tradicional a les taules catalanes per Nadal. Es comercialitzava en una caixeta igual que les d'ara. La pasta de sopa normal es guardava en uns calaixos de fusta al darrere del taulell, però es tenia una mostra de totes les classes en uns pots de vidre, i així el client escollia la que volia.

L’aigua de Colònia i la 'brillantina' també eren uns productes que se servien en petites dosis a granel, com era típic i normal en aquells anys. A la dècada dels seixanta, els productes i preus, si els comparem amb els d'avui, fa que s'escapi el riure per sota el nas. Però les tendes de comestibles o 'colmados' i els altres establiments ja estaven més ben assortits que en els anys de la postguerra.

També estava a la venda el famós Cola-cao amb la seva cançó tan popular a la ràdio, patrocinant alguna novel·la o el consultori 'sentimental' de la Sra. Francis. Li feia la competència més directa a l’anterior producte el Foscao, molt semblant però més fluix de qualitat.

Foto: Un bitllet de cinc pessetes del 1951.

Productes i marques

A les darreries dels anys 40 i a la dècada dels 50 a les botigues de comestibles o 'colmados' de Salou es venia, tradicionalment, fruita, verdura, ous (a vegades els clients compraven un sol ou), cafè, malta, sucre, arengades, oli a granel, cigrons, fesols, llenties o paper higiènic. 

Entre altres productes podria citar l'insecticida Orión de la casa Cruz Verde, popularment anomenat 'Flit', que els clients, quan arribaven a casa seva, ho posaven en una màquina manual i sortia polvoritzat; l'Aigua de Carabaña que servia per purgar els intestins i l'aigua oxigenada Foret.

Entre els licors hi havia el rom Negrita, els brandis Terry, Soberano i Fundador entre altres marques, els caves Freixenet i Raventós Codorniu (aquestes ampolles de cava venien en caixes de fusta i plenes de palla per evitar una possible ruptura amb el transport).

De marques de vermut estrangeres es podia comprar el Cinzano i el Martini, i, a Reus, elaboraven les marques Izaguirre, Trajano, Rufinos i Oro. De sidra hi havia El Gaitero, les gasoses Cogul i Gili, i també els seus sifons.

Les botigues no tancaven al migdia i els clients en entrar feien un crit d'atenció per avisar de la seva presència, i, moltes vegades, la mestressa del negoci s'havia d'aixecar de la taula, deixar de dinar i servir al client.

Foto: Imatge publicitària del cava Raventós Codorniu, obtinguda de la revista 'Menage', cedida per la Pilar Queralt.

L'Hotel Llurba

Corria l’any 1907 i situat al davant de l’estació del ‘Carrilet’ hi havia el ‘Cafè-Restaurant de Salou’ regentat per José García; segons la seva publicitat de l’època deia: “Servicio esmerado y a la carta a todas horas *lujosas i cómodas habitaciones* precios económicos”, uns anys més tard va ser l’Hotel Llurba.

Això és una petita mostra d’un incipient inici d’activitat turística i gràcies a les recomanacions dels metges higienistes de l’època, els banys de mar van guanyar adeptes als principis del segle passat. Va ser aleshores quan les platges van tenir una gran afluència de banyistes, ja que la gent de llavors les veia com un espai d’oci per a tothom.

‘L’Hotel-Restaurant Llurba’ era regentat el 1929 per Pere Llurba Aymemí, tenia cuina francesa i espanyola, el seu número de telèfon era el 17; en els seus inicis també va ser anomenat ‘Fonda de l’Estació’ i acollia els viatgers de les dues línies fèrries.

L’hotel estava situat on avui està l’Esplai de la Gent Gran de ‘La Caixa’, al davant de l’antiga estació del ‘Carrilet’. La Maria Llurba va ser l’última propietària abans que l’hotel passés a ser el ‘Casal de Salou’.

Foto: Factura del ‘Cafè-Restaurant de Salou’, any 1907. Imatge cedida per Fernando Llauradó.

L'Hotel Germà (2a part)

Durant la guerra al bar de ‘Cal Sisquet’, també conegut com el de Paquito Germà, se celebraven balls pels soldats i també per la gent del poble. Baixaven de Vila-seca uns quants músics i formaven una petita banda que tenia la missió de distreure i d’animar els mals moments que es vivien; Anton Adserias recordava que, alguns dels músics venien del Liceu de Barcelona i que el director era el Sr. Montoliu, pare del prestigiós pianista Tete Montoliu. Les begudes més populars eren la gasosa i el ‘zuavo’ que tenia sabor a cafè.

El Comitè Antifeixista de Salou al març del 1937 va emetre paper moneda per les transaccions comercials al poble; el de valor 1 pesseta era de color violeta i el de valor 50 cèntims era en vermell; la forma era rectangular i les mides de 75x90 mm. Hi havia tres signatures manuscrites amb tinta negra: el Dipositari, Ramon Blasi Milà; el Secretari, Pere Llurba Rosell i l’Interventor, Jaume Gesalí Rosell.

Al ‘Hotel Germà’ als anys 50 i sobretot a l’estiu a la pista de ball, que era a l’aire lliure, es projectaven pel·lícules a les nits, que eren el complement als dies de vacances dels primers turistes i, per descomptat, per a tots els salouencs d’aquells anys.

‘La Gaviota’, el restaurant degà de Salou situat al carrer Madrid fou inaugurat el 1958 (després del tancament de l’Hotel Germà) per Francisco Germà Sanz i la seva dona Josefina Soler Cardona; l'establiment està al costat de l’edifici Ibiza del conjunt residencial ‘Salou Mediterràneo’ que fa cantonada amb el carrer Major i carrer Madrid. Actualment encara funciona i ho porten els fills amb la mateixa professionalitat que els pares. 

Foto: Adhesiu de l’Hotel Germà, any 1958. Cedida per Josep Ma Guinovart.

L'Hotel Germà

Un establiment molt recordat va ser el ‘Hotel Germà’, popularment conegut com ‘Cal Sisquet’ en un principi era un bar fundat per Francesc Germà Gené, més endavant es va convertir en fonda i feien menjars econòmics i per encàrrec, venien tabac i objectes para regal; acabada la guerra civil començar a tenir habitacions.

Era un establiment on se celebraven convits de boda i trobades populars i segons va relatar en uns escrits un veí del poble, Joaquim Aragonés Forés: “a les festes a les tardes i nits, tothom es trobava al ball familiar de ‘Cal Sisquet’, gran cafeter i bona persona. Es ballava primer amb gralles, després amb gramola i més endavant amb pianola”.

El fill Francesc Germà Sanz i la seva dona Josefina Soler Cardona eren els nous propietaris, van arranjar i millorar l’establiment amb noves habitacions i el bar-restaurant més modern. Als anys 50 a la pista de ball a l'aire lliure que hi havia al darrere la van condicionar per fer un cinema per gaudir d’una bona pel·lícula a la fresca. A principis dels 60 va canviar de propietaris i l’hotel es va dir ‘Mónaco’ regentat per Joan Roig Borràs.

Un fet molt important pel poble i els seus comerços va ser que la nit de la revetlla de Sant Joan de l’any 1923, en un ball popular al carrer de Barcelona, davant del bar-restaurant de ‘Cal Sisquet’, que surt a la relació anterior com Francisco Germà Gené, es va inaugurar oficialment l’arribada de la llum elèctrica a Salou.

Foto: Hotel Germà al carrer Barcelona, anys 50. Fotografia de Segú-Chinchilla.

L'Hotel Planas (2a part)

A la dècada dels anys 20, l’Hotel Planas tenia els següents preus a la cafeteria i al restaurant (recordeu que aleshores era la pesseta): un cafè, 0,40 cèntims; una copa de conyac Martell, 1 pesseta; una cervesa Estrella Damm, 0,75 cèntims; un whisky, 1,50 pessetes; ous al plat, 1 pesseta; truita amb patates, 1,50 pessetes; lluç o calamars, 2 pessetes la ració; llagosta amb maionesa, 3 pessetes; arròs de peix, 1,50 pessetes, entre d’altres.

En aquest hotel, a la temporada d’estiu i a finals dels anys 40, es va posar de moda els 'Sopars a l’Americana', que era a base de bufet lliure. La vetllada era amenitzada per l''Orquestra Urbis', que venia de Reus, però només els caps de setmana tocava i els altres dies era la gramola, una mena de tocadiscs de l’època que la substituïa.

També el 'Planas' feia xocolata calenta amb melindros per al berenar dels més petits, tant si eren clients de l’hotel com dels xalets i cases dels estiuejants.

Segons les opinions de la gent gran d’abans, deien que els cambrers i les cambreres dels hotels i restaurants d’aquella època destacaven per la seva pulcritud en el fet de vestir i la seva amabilitat al servir les taules, ja que donaven una imatge de qualitat a l’establiment.

Foto: Publicitat del programa de Festes de Sta. Maria del Mar dels dies 5-6-7-8 i 9 de setembre de 1942.

L'Hotel Planas

La família Planas va arribar a Salou a les darreries del segle XIX, Joan Planas Serret i la seva dona Teresa Boronat van començar preparant menjar per encàrrec al Mas de Molins.

L'any 1906 van regentar la ‘Fonda de l’Estació’ que més tard seria el ‘Hotel Llurba’; al cap de tres anys la família Planas es va traslladar a un establiment més gran, on avui està el ‘Hotel President’ al carrer Barcelona. El matrimoni va tenir tres fills: la Teresa, el Joan i el Mateu.

El 1935 es coneixia com ‘Hotel-Restaurante Planas’ i estava obert des del primer dia d’abril fins al trenta-u d’octubre; la publicitat de l’època deia: “Cerca de la playa, habitaciones espléndidas, agua corriente. Se sirven cubiertos a todos precios y a la carta. Especialidad en platos de pescado”.

Al cap dels anys van construir l’actual, en una primera fase tres plantes i després una quarta planta. Fins fa poc va ser regentat pel nét del fundador, Antonio Planas Ruiz i la seva dona Maite, es pot considerar amb tot mereixement l’Hotel ‘Centenari’ de Salou.

Actualment jo no ho regenta la família Planas i ara a passat a les mans d’un altre propietari.

Continuarà…

Foto: Publicitat del 1956, imatge de la revista ‘El Faro de Salou’.

El blat argentí, el formatge i la llet en pols

Les dolentes collites de blat i les dificultats per a la importació enduriren el racionament del pa a partir del desembre de 1940. La lliure venda de blat estava prohibida, però la producció nacional no fou suficient per aprovisionar el mateix mercat i es va haver d’importar.

El govern espanyol va firmar amb l’Argentina diversos convenis per a garantir l’aprovisionament de blat, així com altres productes com el cotó, la carn, l’ordi, etc. El blat argentí va apaivagar molta fam a Espanya. Eren freqüents els combois de vaixells carregats amb queviures procedents de ports argentins destinats a Espanya.

A finals dels 50 i principis dels 60 a les escoles públiques es donava als alumnes un tros petit de formatge i un got de llet (els que tenim ara seixanta anys ho tenim present a la memòria), era un complement a l’alimentació dels escolars. Els nens de Salou també vam gaudir de berenars a base de formatge i un got de llet en pols, que es barrejava amb aigua i s’escalfava a la mateixa escola amb un fogó elèctric.

Els comerços i negocis a Salou el 1945 eren de vint-i-tres contribuents, cent seixanta en el total del municipi de Vila-seca, segons la “Matrícula de la Contribución Industrial de Comercio y Profesiones”.

Foto: Publicitat dels “Cubitos Tex-Ton” molt populars abans i després de la guerra civil. Imatge de la revista ‘Menage’ cedida per la Pilar Queralt.

Ni tabac, ni benzina i poc menjar

El tabac era nacional i de pèssima qualitat amb moltes branquetes que cremaven com a teies, es repartia els dimecres a raó de dos paquets de cigarretes per cartilla, eren anomenats ‘miércoles de ceniza’.

Les dones no tenien dret a la targeta. El tabac que més es venia era la picadura, però se l’anomenava ‘picadura de guitarra’, a causa dels trossos de tronxo que portava i els havies d'espolsar de sobre. Els més buscats eren els ‘Finos de Hebra’ i els ‘Ideales’, aquests rebatejats com a ‘caldo de gallina’, perquè, com el brou, era bo i difícil d’aconseguir.

La manca de benzina, al juliol del 1940, va obligar al seu racionament i també van funcionar les quotes de carburants. Aleshores va sorgir el gasogen. Es va inventar un artefacte en forma de caldera que es col·locava a la part del darrere dels vehicles i allí es cremaven tota classe de materials, des de carbó d’alzina a les clofolles de les ametlles.

A partir de l’agost del 1941 es va suprimir el servei a la carta als hotels i restaurants, només hi havia dos únics àpats. Es limitava, a més, el nombre d’entrants i tapes, i estava prohibida la consumició d’entrepans, fregits, embotits i l’ensaladila russa (devia ser per dir-se russa).

Foto: Paquets de tabac d’abans. Arxiu de la família Tardiu.

El mercat negre espanyol

El mateix racionament va portar amb ell el desenvolupament de l’acaparament i el subsegüent ‘estraperlo’, com aleshores es va dir el mercat negre espanyol. L’estraperlo va afectar a tot tipus de productes i va durar fins a l’any 1952.

Les quantitats obtingudes mitjançant les cartilles de racionament eren insuficients: entre 100 i 250 grams d’alguns aliments per persona i un cop per setmana; oli un quart de litre cada set dies; 500 grams de patates, quan n’hi havia, i pa, quasi diàriament en peces generalment de 150 grams.

Les cues eren habituals davant de les tendes, moltes vegades per anar-se’n amb les mans buides, ja que les lleixes estaven gaire bé buides. Els primers anys dels quaranta foren de gran escassetat, amb prou feines hi havia aliments per a comprar; l'any 1940 Salou tenia 418 habitants de fet.

El 8 de juny del mateix any es va racionar el tabac amb la implantació de la ‘Targeta del Fumador’, que era nominal i només per a varons de més de divuit anys, però també la tenien els no fumadors. Aquests venien la seva targeta o bescanviaven la seva quota de tabac per aliments en horts o finques pròximes.

Continuarà...

Foto: ‘Targeta de Fumador’, anys 40.

La fam i el racionament

Els anys de la postguerra van ser temps d’escassetat, de pobresa i de misèria, on la fam va ser una constant a la que molts pocs escaparen, on la tuberculosis s’acarnissava amb aquells cossos indefensos, la sarna i el tifus exantemàtic van fer més incidència en les capes socials més pobres, i on el fred era més cru per la desnutrició.

Al mes i mig d’acabada la guerra es van imposar les primeres restriccions, no hi havia suficient aliment per a tots. Així doncs, al maig de 1939, la premsa anunciava la temuda notícia: “Régimen de racionamiento en todo el territorio nacional”.

Aviat van aparèixer les primeres cartilles de racionament amb els seus corresponents cupons, primer les familiars (desembre, 1939), més tard cartilles individuals (abril, 1943), amb les que es podien aconseguir els queviures administrats per la “Comisaría General de Abastecimientos y Transportes”.

Molts productes van ser sotmesos a regulació i racionament per a garantir un repartiment més equitatiu dels articles que escassejaven. Entre els intervinguts figuraven: blat, civada, ordi, sègol, blat de moro, cigrons, pèsols, faves, fesols, llenties, garrofes, guixes, arròs, sucre, bacallà, oli, xocolata, sabó, llet condensada, pa, patates, moniatos, pasta de sopa, formatges, mantega de vaca, cansalada. Productes que no podien circular sense la corresponent “Guia” que expedia la “Delegación Provincial de Abastos”.

Foto: Cartilla de Racionament del 1952, cedida per la Pilar Queralt.

Final de la guerra i inici de la repressió

El final de la guerra s’acostà a passos gegantins i això suposà exili, presó o mort per a moltes persones, tant pels vençuts com per a les seves famílies. El fantasma de la fam i les malalties esperava a la cantonada per fer de les seves. Els prestatges i magatzems de les tendes de Salou estaven pràcticament buits de queviures.

Els edificis requisats pel Comitè Antifranquista tornaran als seus propietaris, i no només les cases, també el Forn Salou propietat de la família Bargalló, que feia pa per les tropes estacionades a Salou.

L'abans citat Comitè va desaparèixer i tots els seus membres van fugir cames ajudeu-me per salvar la pell. Però l’únic que no ho va fer va ser el Josep Cherta Marsal, Peó de 1a dels Ferrocarrils del Nord, molt bona persona que va ajudar a molta gent incloent a un capellà. El van acusar de "auxilio a la rebelión", tancat a la presó de Pilats de Tarragona, el van jutjar en un consell de guerra i, molt injustament, afusellat el 16 de maig del 1939.

Un altre represaliat va ser l’Antonio Rodríguez López, Comissari de Guerra amb l’Enrique Líster, es va casar amb la veïna de Salou, Encarnación Borràs Samarra. Ell va tornar de l’exili de França amb la promesa del perdó però no va ser així, el van jutjar i afusellar al poble de Carril (Pontevedra) el 1943.

També el Sergent Carrabiner Josep Sardiña Ferran (oncle avi meu) va ser fet presoner a El Escorial, en un consell de guerra el van acusar de "auxilio a la rebelión" i condemnat a dotze anys i un dia de presó però els maltractaments, la fam i una tuberculosi intestinal el va portar a la mort a la presó de Salamanca el 20 d’abril de 1941 a l'edat de 39 anys. Aquesta informació del meu oncle avi va arribar a la nostra família el passat 10 de juliol, després de molts anys de recerca gràcies a la Generalitat de Catalunya.

Foto: Josep Sardiña Ferran i Julia Díez Suárez quan es van casar a El Escorial el 14 de desembre de 1934.

Font d’informació dels germans Josep i Lolita Cherta Loriente, Andreu Borràs Samarra i la Maria Teresa Bargalló Gendre.

Fets de la Guerra Civil a Salou

Tot i les mesures que es va fer per parar els actes violents a Salou, s'ha de lamentar l’assassinat del fill de la Sra. Masip, la qual era propietària d’una casa del carrer Barcelona que feia cantonada amb el carrer València. 

També fou assassinat el rector Mossèn Jaume Constantí i el faroner Severià Martínez Garriga, nat a Morella de 28 anys. Aquest últim va prestar ajut a un metge de Barcelona, anomenat Dr. Abadal, el qual va poder evadir-se a França.

Dos germans aragonesos, que també estiuejaven a la mateixa casa Masip, tornen a Alcanyís quan esclatà la guerra, allí seran afusellats. Pel que fa als salouencs que van morir a la guerra, més concretament al Front del Segre, només hem trobat constància dels germans Ramon i Joaquim Gendre Bargalló. També en tornar de la guerra l’Alfredo Fernàndez, que va ser mecànic de l’Aviació Republicana, fill de la Facunda, va morir de tuberculosis i malnutrició.

Per Salou va passar la 11a Divisió d'Enrique Líster i també van romandre soldats de la Columna Medrano. L’hospital militar es va situar en un xalet del carrer Barcelona i també van utilitzar la casa de la família Estells per fer cures, on avui està l’Hotel Casablanca. 

En total es van confiscar pel Comitè Antifeixista cinc edificis privats que van ser ocupats per membres de la ja citada Columna Medrano i pels comandaments del General Líster.

Salou era objectiu militar pels franquistes, perquè a La Pineda, al costat de la Torre d’en Virgili, es va construir un camp d’aviació Republicà que, a la pràctica, no es va fer servir molt durant la guerra. Era anomenats pels nacionals ‘Aeródromo Playa de Salou’.

Foto aèria del camp d’aviació de la Pineda, 1936-39. (Archivo Histórico del Ejército del Aire). 

Fonts d’informació del Recull 1 dels Estudis de Salou i del llibre ‘Camp d’aviació de la Pineda’ (Vila-seca, Tarragona) de Pedro Otiña Hermoso.

El malaurat estiu de 1936

Arriba el 18 de juliol i amb una gran expectació es tenen notícies sempre molt confuses i cada vegada més alarmants. L’emissora EAJ 1 de Barcelona, que se sintonitzava des de la ràdio del bar de ‘Cal Sisquet’, d’alguna casa particular i la premsa diària van ser les principals fonts d’informació de tot el que estava succeint.

Continuant amb els negocis d’aquell estiu he de citar també el ‘Colmado Fortuny’; els ‘Forns’ de pa de Josep M. Bargalló Casadó i del Jaume Gesalí Morell; el ‘Garatge Bertomeu’; el ‘Banys de pila i de Mar’ de Josep M. Duran; la ‘Carnisseria’ de Ramón Tost i les ‘Barberies’ de Joan Alcové Alberich i la del Florenci Boquet Salvador. Els pagesos també venien part de les seves collites de fruites i verdures als botiguers i, com no, als estiuejants.

Els primers milicians que arribaren van deixar al Ramon, que era el ‘sereno’ i màxima autoritat, sense pistola i destituït del seu càrrec, els milicians van entrar a l’església i cremaren imatges, bancs i objectes ornamentals al carrer. Els carrabiners de Salou els destinaren a altres poblacions per si feien falta a causa de la sublevació dels contraris a la República.

Per posar fre a les malifetes i com a mesura de prevenció, a partir de la presa de possessió del ‘Comitè Local’ es va instal·lar una barricada amb sacs de terra al pas a nivell del carrer Barcelona, deixant un estret pas per a un sol vehicle. Constantment, hi havia un servei de guàrdia integrat per tres o quatre veïns per impedir el pas als buscadors de venjances i odis.

Continuarà…

Foto: Una pesseta en paper moneda de la República Espanyola del 1937.

El 18 de juliol de 1936 a Salou

L’estiu de l’any 1936 transcorria amb la mateixa normalitat dels altres anys precedents. Els estiuejants fidels a les nostres platges ocupaven els seus respectius xalets, alguns pisos particulars i els escassos hotels, el Planas, el Llurba i el Bertomeu.

Les casetes de bany ja formaven renglera a la platja, muntades per l'únic fuster amb taller obert del poble, Joaquim Aragonés. Els propietaris i llogaters de les casetes, quasi tots procedien de la veïna ciutat de Reus i feien servir com a transport el ‘carrilet’ o bé un bus anomenat ‘La Barca’.

Les barques de pesca de la sardina o ‘llums’ en plena activitat, donaven la nota marinera i pescadora amb les seves alegries, quan les captures eren copioses i a bon preu, i les tristeses, quan el temps o els preus baixos no permetien obtenir una bona paga el cap de setmana.

Els treballadors de les pedreres continuaven portant les pedres al port de Cambrils amb un ferrocarril de via estreta amb vagonetes, exclusiu per aquesta tasca que unia les esmentades pedreres i el port dels nostres veïns.

La gent ferroviària, com sempre, ocupava el seu lloc assignat amb una mica més de feina per l’afluència de viatgers.

El cafè de ‘Cal Sisquet’, el de ‘Cal Agustí i el ‘Chiringuito’ del moll, eren els que feien el seu ‘agost’, així com les tres botigues o tendes de queviures existents: ‘Cal Blasi’, ‘Ca la Pepa Cassoles’ (Colmado Sardiña) i la de la Dolores de l’Angel.

Continuarà…

Foto: Caserna dels carrabiners de Salou al carrer de l’Església. Cedida per Mari Carme Fernández Balfegó.

Empleats del ferrocarril (1925-1945). 2a part

L'any 1917, Vicente Martínez Torres, anomenat al post anterior, ocupava el càrrec de Capatàs de Vies i Obres a l’estació de Cambrils a la ‘Compañía de los Ferrocarriles del Norte de España’. Aquest any va tenir lloc una important vaga reivindicativa per la jornada de vuit hores. 

Vicente fou degradat i castigat a ocupar una plaça de guardabarreres al pas a nivell dels ‘Emprius’ de Salou amb servei nocturn i 12 hores diàries.

Benjamin Fernández, treballava de guardaagulles al pas a nivell del carrer Barcelona. La seva dona Facunda no va treballar a la ‘Compañía’.

Querol, estava destinat com a guardabarrera responsable del pas a nivell del ‘Trobat’.

Lucio García, natural d'Albacete, va venir destinat a Vila-seca durant uns quatre anys i després a Salou, va treballar de guardaagulles. El seu fill Manolo García Pérez va ser maquinista al ‘Carrilet’ de Reus-Salou.

Bernardino Tomás Capseta, natural d'Ulldecona, treballava a l'Enclavament Tarragona-Tortosa-La Puebla de Híjar, després va venir a Salou i va ser el guardabarrera nocturn responsable del pas a nivell del ‘Trobat’. Ell i la seva dona, Francesca Urgellès també van estar al càrrec del pas a nivell del carrer Barcelona.

L'any 1936 hi havien tres Factors a l’estació de Salou: Campos, Pallardo i Domènech.

Miquel Gendre Parés i la seva dona Teresa Bargalló Boquera van treballar de guardabarreres els dos.

Sebastià Sastriques i també la seva dona Vicenta van ser responsables d’un pas a nivell a Salou com a guardabarreres.

Font escrita de Salvador Durán Martínez i oral de Maria Mercè García i família Gendre.

Foto: Estació de Salou, any 1968, que mostra una unitat Ferrobús amb motor dièsel que feia el recorregut Tortosa-Tarragona. Fotografia de F. Llauradó.

Empleats del ferrocarril (1925-1945). Estació de Salou

A continuació faré una relació de treballadors de la ‘Compañía’ que van treballar entre els anys 1925 i 1945. És molt possible que no hi figurin tots, ja que tota la informació ve de forma oral i en part escrita. Les garites dels responsables dels passos a nivell eren de fusta i propietat de la ‘Compañía’, cada guardabarrera s’ho arreglava el millor possible, alguns tenien un petit hort.

Vicente Martínez Torres, era guardabarreres nocturn del pas dels ‘Emprius’, la seva dona Luisa Cornelles també era del mateix pas però de dia, els dos eren de Benicarló (Castelló).

Josep Cherta Marsal, natural de Alcalá de Xisbert (Castelló) era peó de 1a de Vies i Obres i també responsable de dia del pas a nivell de l'actual ‘Camping Sangulí’. Va ser jutge de Pau durant la guerra civil, després de la seva mort la dona d’ell, Dolors Loriente Fresquet es va fer càrrec del pas de la ‘Ferrera’.

David Vidal i la seva dona Rosa Such, eren els guardabarreres del pas dels ‘Emprius’. La seva filla Rosa Vidal Such va ser molts anys la guardabarrera del pas a nivell del carrer Barcelona.

Salvador Durán Perelló, natural de Tivissa, va ser capatàs de Vies i Obres i la seva dona Vicenta Martínez Cornelles, natural de Cambrils va ser guardabarrera del pas a nivell del carrer Barcelona.

Fausto Álvarez Valero, natural de Paredes de Nava (Palència), va arribar a Salou el 1933 com a nou Cap d’estació. A la seva mort el 1936 el substituí el Sr. Mayoral com a nou Cap. 

Continuarà…

Font d’informació de Salvador Duran Martínez i família Cherta. 

Foto: Estació dels Ferrocarrils del Nord de Salou.

Els ferrocarrils del Nord. L'estació de Salou (2a part)

Els ferroviaris, tant els de l’Estació del Nord com els del ‘Carrilet’ Reus-Salou, junt amb els pescadors, els carrabiners, en acabar la guerra civil substituïts per la Guàrdia Civil, constituïen els col·lectius bàsics de la població salouenca pràcticament fins a l’arribada del ‘boom’ turístic dels cinquanta i seixanta.

Vull fer esment dels passos a nivell de què tenien cura els ferroviaris i les seves dones, elles feien de guardabarreres durant el dia. De ponent a llevant eren els següents: pas del ‘Mas del Cubano’, actualment per entrar al Càmping Sangulí; pas de la ‘Ferrera’, comunica l’actual plaça de la Província amb el carrer Carles Roig; pas del carrer Barcelona; pas de la ‘Senieta’, actualment està soterrat i comunica amb el passatge Brumar; pas del ‘Sastriques’, a l’actual passatge Cortina; pas dels ‘Emprius’, al camí del mateix nom, i el pas del ‘Trobat’, a la partida ‘el Terrer’.

Es té constància que al novembre del 1933 es jubilà el senyor Punsoda, cap d’estació de Salou, i el substituí el senyor Fausto Álvarez Valero que arribà procedent de Paredes de Nava (Palència), el seu fill gran Pedro Álvarez fou maquinista, i un altre fill Ramón Álvarez fou cap d’estació a València.

Font escrita i oral de Salvador Duran Martínez.

Foto: Pas a nivell del carrer Barcelona, any 1935.

Els ferrocarrils del Nord. L'estació de Salou.

Les famílies dels ferroviaris, de les que ens ocuparem avui, tenen procedència diversa però moltes d’elles han arrelat fortament a Salou. 

És el cas dels Álvarez, Barrau, Cherta, Durán, Fernández, García, Gascó, Gendre, Querol, Such, Tomás, entre d’altres. L’estació de Salou pertanyia a la ‘Compañía de Ferrocarriles del Norte’, fou inaugurada el 12 de març de 1865. Va ser tot un esdeveniment.

Per fer-se una idea d’allò que significà el ferrocarril entre els nostres avantpassats, reproduïm un paràgraf del llibre: ‘Historia de los Ferrocarriles Españoles’ de Francisco Wais: “(...) junio de 1868, cuyo día 21 pasó un tren especial directo Valencia-Tarragona-Barcelona, que hizo el recorrido en ocho horas cuarenta minutos, en medio del entusiasmo de los viajeros invitados”.

De bon començament Salou precisà d’una plantilla de personal per atendre els serveis indispensables del trànsit ferroviari i per al manteniment de la línia. Del trànsit en tenien cura un cap d’estació, dos factors, dos guardaagulles i un mosso d’estació. La brigada de vies i obres amb un capatàs, un obrer de 1a, un guardavies nocturn i varis guardabarreres que s’ocuparen del manteniment i servei.

Fonts documentals del meu oncle Salvador Durán Martínez.

Foto: Estació de Salou en temps de la guerra civil, donació de la família Salvador i Serra de l’Arbolí.   

Hotel 'La Terraza' i els banys

Al llarg de l’estiu venien a les nostres platges a prendre els banys els malalts mentals de l’Institut Pere Mata de Reus, acompanyats de monges, les dones, i d’infermers, els homes.

Als matins, generalment, es banyaven els estiuejants del poble i a la tarda, a partir de les 16 h, venia la gent de Reus amb el carrilet, anomenat el de ‘La Goma’. Li deien d’aquesta manera perquè baixaven les famílies benestants d’elevat nivell social. Tenien bons vestits de bany, ombrel·les amb puntes, i les senyores portaven elegants barrets i vestits llargs.

Els guardaven les seves pertinences a la recepció de l’establiment i se’ls rentaven les pròpies tovalloles i vestits de bany, i així no havien de portar-les des de la seva casa amb les maletes de bany de moda.

Després de la reforma dels ‘Banys d’Onatge’ es va edificar l’establiment de banys de la U.S.S.A (Urbanització Salou S.A.) anomenat ‘Hotel Balneario La Terraza Restaurante’. Fou inaugurat l’any 1929.

El Sr. Juan Planas va arrendar a la citada empresa el bar i la sala per fer balls i festes per als estiuejants. Uns anys més tard, va passar a mans de la família Tous que va seguir amb el negoci dels banys i amb els temps es convertí en l’‘Hotel La Terraza’ ja molt reformat, malauradament avui desaparegut de la platja de Ponent. Fou enderrocat l’any 1997.

Font d’informació oral de la Maria Duran Pellicer.

Foto: Adhesiu de publicitat del ‘Hotel Balneario La Terraza’.

'Banys Calents' (2a part)

A l’anterior escrit vaig dir que venia gent als ‘banys calents’ de diverses procedències, ja que els banys amb aquest sistema era molt apreciat. Els banys termals des de temps antics era gaudit per les persones per diversos motius: bàsicament per la salut, per la higiene i per les relacions socials.

Entre els clients habituals podem citar els Comtes de Sicart de Vila-seca, la família Baldrich de Barcelona, el Capità General Martínez Anido i la seva família, la germana del Marqués de Muller, la mare del famós torero Carlos Arruza i l’enginyer de la ‘Casa de la Moneda’ de Madrid. Per descomptat moltes famílies que estiuejaven a Salou.

Entre els seus treballadors tenim constància de les tres germanes Ferran Tous: Teresa, Maria i Josepa; la Pilar Sardiña Ferran i la Rosalia Ferran Mateu (membres de la meva família); les tres germanes de ‘Ca la Roja’: Maria, Filomena i Teresina i un dels fogoners encarregat de l’aigua calenta, que era de Tortosa, anomenat Pasqual Riba. Durant els anys que va funcionar el negoci, tant dels banys ‘d’onatge’ com dels ‘calents’ i van haver-hi més treballadors, però no hi ha constància de tots.

El tram final del carrer Joan Miró, entre el carrer Església i el Passeig Miramar, era terreny particular de la família Duran (propietaris dels banys), que van habilitar un pas per poder passar la gent que anava i venia des de l’estació del ‘carrilet’ a la platja i als ‘banys calents’. A l’entrada i sortida de la finca hi havien unes portes que es tancaven a la nit.

Font oral de la Maria Duran Pellicer (Maria dels Banys).

Foto: Publicitat en un diari dels ‘Banys de Salou’, any 1932.