Els ferrocarrils del Nord. L'estació de Salou (2a part)

Els ferroviaris, tant els de l’Estació del Nord com els del ‘Carrilet’ Reus-Salou, junt amb els pescadors, els carrabiners, en acabar la guerra civil substituïts per la Guàrdia Civil, constituïen els col·lectius bàsics de la població salouenca pràcticament fins a l’arribada del ‘boom’ turístic dels cinquanta i seixanta.

Vull fer esment dels passos a nivell de què tenien cura els ferroviaris i les seves dones, elles feien de guardabarreres durant el dia. De ponent a llevant eren els següents: pas del ‘Mas del Cubano’, actualment per entrar al Càmping Sangulí; pas de la ‘Ferrera’, comunica l’actual plaça de la Província amb el carrer Carles Roig; pas del carrer Barcelona; pas de la ‘Senieta’, actualment està soterrat i comunica amb el passatge Brumar; pas del ‘Sastriques’, a l’actual passatge Cortina; pas dels ‘Emprius’, al camí del mateix nom, i el pas del ‘Trobat’, a la partida ‘el Terrer’.

Es té constància que al novembre del 1933 es jubilà el senyor Punsoda, cap d’estació de Salou, i el substituí el senyor Fausto Álvarez Valero que arribà procedent de Paredes de Nava (Palència), el seu fill gran Pedro Álvarez fou maquinista, i un altre fill Ramón Álvarez fou cap d’estació a València.

Font escrita i oral de Salvador Duran Martínez.

Foto: Pas a nivell del carrer Barcelona, any 1935.

Els ferrocarrils del Nord. L'estació de Salou.

Les famílies dels ferroviaris, de les que ens ocuparem avui, tenen procedència diversa però moltes d’elles han arrelat fortament a Salou. 

És el cas dels Álvarez, Barrau, Cherta, Durán, Fernández, García, Gascó, Gendre, Querol, Such, Tomás, entre d’altres. L’estació de Salou pertanyia a la ‘Compañía de Ferrocarriles del Norte’, fou inaugurada el 12 de març de 1865. Va ser tot un esdeveniment.

Per fer-se una idea d’allò que significà el ferrocarril entre els nostres avantpassats, reproduïm un paràgraf del llibre: ‘Historia de los Ferrocarriles Españoles’ de Francisco Wais: “(...) junio de 1868, cuyo día 21 pasó un tren especial directo Valencia-Tarragona-Barcelona, que hizo el recorrido en ocho horas cuarenta minutos, en medio del entusiasmo de los viajeros invitados”.

De bon començament Salou precisà d’una plantilla de personal per atendre els serveis indispensables del trànsit ferroviari i per al manteniment de la línia. Del trànsit en tenien cura un cap d’estació, dos factors, dos guardaagulles i un mosso d’estació. La brigada de vies i obres amb un capatàs, un obrer de 1a, un guardavies nocturn i varis guardabarreres que s’ocuparen del manteniment i servei.

Fonts documentals del meu oncle Salvador Durán Martínez.

Foto: Estació de Salou en temps de la guerra civil, donació de la família Salvador i Serra de l’Arbolí.   

Hotel 'La Terraza' i els banys

Al llarg de l’estiu venien a les nostres platges a prendre els banys els malalts mentals de l’Institut Pere Mata de Reus, acompanyats de monges, les dones, i d’infermers, els homes.

Als matins, generalment, es banyaven els estiuejants del poble i a la tarda, a partir de les 16 h, venia la gent de Reus amb el carrilet, anomenat el de ‘La Goma’. Li deien d’aquesta manera perquè baixaven les famílies benestants d’elevat nivell social. Tenien bons vestits de bany, ombrel·les amb puntes, i les senyores portaven elegants barrets i vestits llargs.

Els guardaven les seves pertinences a la recepció de l’establiment i se’ls rentaven les pròpies tovalloles i vestits de bany, i així no havien de portar-les des de la seva casa amb les maletes de bany de moda.

Després de la reforma dels ‘Banys d’Onatge’ es va edificar l’establiment de banys de la U.S.S.A (Urbanització Salou S.A.) anomenat ‘Hotel Balneario La Terraza Restaurante’. Fou inaugurat l’any 1929.

El Sr. Juan Planas va arrendar a la citada empresa el bar i la sala per fer balls i festes per als estiuejants. Uns anys més tard, va passar a mans de la família Tous que va seguir amb el negoci dels banys i amb els temps es convertí en l’‘Hotel La Terraza’ ja molt reformat, malauradament avui desaparegut de la platja de Ponent. Fou enderrocat l’any 1997.

Font d’informació oral de la Maria Duran Pellicer.

Foto: Adhesiu de publicitat del ‘Hotel Balneario La Terraza’.