El blat argentí, el formatge i la llet en pols

Les dolentes collites de blat i les dificultats per a la importació enduriren el racionament del pa a partir del desembre de 1940. La lliure venda de blat estava prohibida, però la producció nacional no fou suficient per aprovisionar el mateix mercat i es va haver d’importar.

El govern espanyol va firmar amb l’Argentina diversos convenis per a garantir l’aprovisionament de blat, així com altres productes com el cotó, la carn, l’ordi, etc. El blat argentí va apaivagar molta fam a Espanya. Eren freqüents els combois de vaixells carregats amb queviures procedents de ports argentins destinats a Espanya.

A finals dels 50 i principis dels 60 a les escoles públiques es donava als alumnes un tros petit de formatge i un got de llet (els que tenim ara seixanta anys ho tenim present a la memòria), era un complement a l’alimentació dels escolars. Els nens de Salou també vam gaudir de berenars a base de formatge i un got de llet en pols, que es barrejava amb aigua i s’escalfava a la mateixa escola amb un fogó elèctric.

Els comerços i negocis a Salou el 1945 eren de vint-i-tres contribuents, cent seixanta en el total del municipi de Vila-seca, segons la “Matrícula de la Contribución Industrial de Comercio y Profesiones”.

Foto: Publicitat dels “Cubitos Tex-Ton” molt populars abans i després de la guerra civil. Imatge de la revista ‘Menage’ cedida per la Pilar Queralt.

Ni tabac, ni benzina i poc menjar

El tabac era nacional i de pèssima qualitat amb moltes branquetes que cremaven com a teies, es repartia els dimecres a raó de dos paquets de cigarretes per cartilla, eren anomenats ‘miércoles de ceniza’.

Les dones no tenien dret a la targeta. El tabac que més es venia era la picadura, però se l’anomenava ‘picadura de guitarra’, a causa dels trossos de tronxo que portava i els havies d'espolsar de sobre. Els més buscats eren els ‘Finos de Hebra’ i els ‘Ideales’, aquests rebatejats com a ‘caldo de gallina’, perquè, com el brou, era bo i difícil d’aconseguir.

La manca de benzina, al juliol del 1940, va obligar al seu racionament i també van funcionar les quotes de carburants. Aleshores va sorgir el gasogen. Es va inventar un artefacte en forma de caldera que es col·locava a la part del darrere dels vehicles i allí es cremaven tota classe de materials, des de carbó d’alzina a les clofolles de les ametlles.

A partir de l’agost del 1941 es va suprimir el servei a la carta als hotels i restaurants, només hi havia dos únics àpats. Es limitava, a més, el nombre d’entrants i tapes, i estava prohibida la consumició d’entrepans, fregits, embotits i l’ensaladila russa (devia ser per dir-se russa).

Foto: Paquets de tabac d’abans. Arxiu de la família Tardiu.

El mercat negre espanyol

El mateix racionament va portar amb ell el desenvolupament de l’acaparament i el subsegüent ‘estraperlo’, com aleshores es va dir el mercat negre espanyol. L’estraperlo va afectar a tot tipus de productes i va durar fins a l’any 1952.

Les quantitats obtingudes mitjançant les cartilles de racionament eren insuficients: entre 100 i 250 grams d’alguns aliments per persona i un cop per setmana; oli un quart de litre cada set dies; 500 grams de patates, quan n’hi havia, i pa, quasi diàriament en peces generalment de 150 grams.

Les cues eren habituals davant de les tendes, moltes vegades per anar-se’n amb les mans buides, ja que les lleixes estaven gaire bé buides. Els primers anys dels quaranta foren de gran escassetat, amb prou feines hi havia aliments per a comprar; l'any 1940 Salou tenia 418 habitants de fet.

El 8 de juny del mateix any es va racionar el tabac amb la implantació de la ‘Targeta del Fumador’, que era nominal i només per a varons de més de divuit anys, però també la tenien els no fumadors. Aquests venien la seva targeta o bescanviaven la seva quota de tabac per aliments en horts o finques pròximes.

Continuarà...

Foto: ‘Targeta de Fumador’, anys 40.