La fam i el racionament

Els anys de la postguerra van ser temps d’escassetat, de pobresa i de misèria, on la fam va ser una constant a la que molts pocs escaparen, on la tuberculosis s’acarnissava amb aquells cossos indefensos, la sarna i el tifus exantemàtic van fer més incidència en les capes socials més pobres, i on el fred era més cru per la desnutrició.

Al mes i mig d’acabada la guerra es van imposar les primeres restriccions, no hi havia suficient aliment per a tots. Així doncs, al maig de 1939, la premsa anunciava la temuda notícia: “Régimen de racionamiento en todo el territorio nacional”.

Aviat van aparèixer les primeres cartilles de racionament amb els seus corresponents cupons, primer les familiars (desembre, 1939), més tard cartilles individuals (abril, 1943), amb les que es podien aconseguir els queviures administrats per la “Comisaría General de Abastecimientos y Transportes”.

Molts productes van ser sotmesos a regulació i racionament per a garantir un repartiment més equitatiu dels articles que escassejaven. Entre els intervinguts figuraven: blat, civada, ordi, sègol, blat de moro, cigrons, pèsols, faves, fesols, llenties, garrofes, guixes, arròs, sucre, bacallà, oli, xocolata, sabó, llet condensada, pa, patates, moniatos, pasta de sopa, formatges, mantega de vaca, cansalada. Productes que no podien circular sense la corresponent “Guia” que expedia la “Delegación Provincial de Abastos”.

Foto: Cartilla de Racionament del 1952, cedida per la Pilar Queralt.

Final de la guerra i inici de la repressió

El final de la guerra s’acostà a passos gegantins i això suposà exili, presó o mort per a moltes persones, tant pels vençuts com per a les seves famílies. El fantasma de la fam i les malalties esperava a la cantonada per fer de les seves. Els prestatges i magatzems de les tendes de Salou estaven pràcticament buits de queviures.

Els edificis requisats pel Comitè Antifranquista tornaran als seus propietaris, i no només les cases, també el Forn Salou propietat de la família Bargalló, que feia pa per les tropes estacionades a Salou.

L'abans citat Comitè va desaparèixer i tots els seus membres van fugir cames ajudeu-me per salvar la pell. Però l’únic que no ho va fer va ser el Josep Cherta Marsal, Peó de 1a dels Ferrocarrils del Nord, molt bona persona que va ajudar a molta gent incloent a un capellà. El van acusar de "auxilio a la rebelión", tancat a la presó de Pilats de Tarragona, el van jutjar en un consell de guerra i, molt injustament, afusellat el 16 de maig del 1939.

Un altre represaliat va ser l’Antonio Rodríguez López, Comissari de Guerra amb l’Enrique Líster, es va casar amb la veïna de Salou, Encarnación Borràs Samarra. Ell va tornar de l’exili de França amb la promesa del perdó però no va ser així, el van jutjar i afusellar al poble de Carril (Pontevedra) el 1943.

També el Sergent Carrabiner Josep Sardiña Ferran (oncle avi meu) va ser fet presoner a El Escorial, en un consell de guerra el van acusar de "auxilio a la rebelión" i condemnat a dotze anys i un dia de presó però els maltractaments, la fam i una tuberculosi intestinal el va portar a la mort a la presó de Salamanca el 20 d’abril de 1941 a l'edat de 39 anys. Aquesta informació del meu oncle avi va arribar a la nostra família el passat 10 de juliol, després de molts anys de recerca gràcies a la Generalitat de Catalunya.

Foto: Josep Sardiña Ferran i Julia Díez Suárez quan es van casar a El Escorial el 14 de desembre de 1934.

Font d’informació dels germans Josep i Lolita Cherta Loriente, Andreu Borràs Samarra i la Maria Teresa Bargalló Gendre.

Fets de la Guerra Civil a Salou

Tot i les mesures que es va fer per parar els actes violents a Salou, s'ha de lamentar l’assassinat del fill de la Sra. Masip, la qual era propietària d’una casa del carrer Barcelona que feia cantonada amb el carrer València. 

També fou assassinat el rector Mossèn Jaume Constantí i el faroner Severià Martínez Garriga, nat a Morella de 28 anys. Aquest últim va prestar ajut a un metge de Barcelona, anomenat Dr. Abadal, el qual va poder evadir-se a França.

Dos germans aragonesos, que també estiuejaven a la mateixa casa Masip, tornen a Alcanyís quan esclatà la guerra, allí seran afusellats. Pel que fa als salouencs que van morir a la guerra, més concretament al Front del Segre, només hem trobat constància dels germans Ramon i Joaquim Gendre Bargalló. També en tornar de la guerra l’Alfredo Fernàndez, que va ser mecànic de l’Aviació Republicana, fill de la Facunda, va morir de tuberculosis i malnutrició.

Per Salou va passar la 11a Divisió d'Enrique Líster i també van romandre soldats de la Columna Medrano. L’hospital militar es va situar en un xalet del carrer Barcelona i també van utilitzar la casa de la família Estells per fer cures, on avui està l’Hotel Casablanca. 

En total es van confiscar pel Comitè Antifeixista cinc edificis privats que van ser ocupats per membres de la ja citada Columna Medrano i pels comandaments del General Líster.

Salou era objectiu militar pels franquistes, perquè a La Pineda, al costat de la Torre d’en Virgili, es va construir un camp d’aviació Republicà que, a la pràctica, no es va fer servir molt durant la guerra. Era anomenats pels nacionals ‘Aeródromo Playa de Salou’.

Foto aèria del camp d’aviació de la Pineda, 1936-39. (Archivo Histórico del Ejército del Aire). 

Fonts d’informació del Recull 1 dels Estudis de Salou i del llibre ‘Camp d’aviació de la Pineda’ (Vila-seca, Tarragona) de Pedro Otiña Hermoso.