'Banys Calents' (2a part)

A l’anterior escrit vaig dir que venia gent als ‘banys calents’ de diverses procedències, ja que els banys amb aquest sistema era molt apreciat. Els banys termals des de temps antics era gaudit per les persones per diversos motius: bàsicament per la salut, per la higiene i per les relacions socials.

Entre els clients habituals podem citar els Comtes de Sicart de Vila-seca, la família Baldrich de Barcelona, el Capità General Martínez Anido i la seva família, la germana del Marqués de Muller, la mare del famós torero Carlos Arruza i l’enginyer de la ‘Casa de la Moneda’ de Madrid. Per descomptat moltes famílies que estiuejaven a Salou.

Entre els seus treballadors tenim constància de les tres germanes Ferran Tous: Teresa, Maria i Josepa; la Pilar Sardiña Ferran i la Rosalia Ferran Mateu (membres de la meva família); les tres germanes de ‘Ca la Roja’: Maria, Filomena i Teresina i un dels fogoners encarregat de l’aigua calenta, que era de Tortosa, anomenat Pasqual Riba. Durant els anys que va funcionar el negoci, tant dels banys ‘d’onatge’ com dels ‘calents’ i van haver-hi més treballadors, però no hi ha constància de tots.

El tram final del carrer Joan Miró, entre el carrer Església i el Passeig Miramar, era terreny particular de la família Duran (propietaris dels banys), que van habilitar un pas per poder passar la gent que anava i venia des de l’estació del ‘carrilet’ a la platja i als ‘banys calents’. A l’entrada i sortida de la finca hi havien unes portes que es tancaven a la nit.

Font oral de la Maria Duran Pellicer (Maria dels Banys).

Foto: Publicitat en un diari dels ‘Banys de Salou’, any 1932.

'Banys Calents' (1a part)

Aquest establiment o negoci era regentat per la família Duran i donava al Passeig Miramar, entre el carrer Joan Miró, carrer del Mestral i, per la part del darrere, amb el de l’Església.

El sistema dels ‘banys calents’ consistia a portar l’aigua de mar mitjançant un motor i a través d’una canonada era dipositada en unes calderes de coure en què era escalfada. El combustible que es feia servir era la llenya i un cop arribava l’aigua a la temperatura adequada es dirigia fins a les banyeres i dutxes.

Existien unes petites habitacions on hi havia, en cadascuna, una banyera de marbre amb dues aixetes per poder temperar l’aigua, un lavabo i una dutxa d’aigua dolça per a després del bany de la salada. Es llogaven també tovalloles i barnussos si els clients no en portaven.

Es feia servir el sulfur de calç que el mateix client tirava a l’aigua. Aquests banys eren medicinals segons els metges de l’època i aleshores es recomanaven per als dolors reumàtics, l’artrosi i malalties de la pell, bàsicament.

Venia a prendre els banys gent de la província de Tarragona, Lleida, Barcelona i també de Madrid. Segons la font oral de la Maria Duran, venien famílies d’una certa posició social i per descomptat moltes persones que estiuejaven a Salou.

Font oral de la Maria Duran Pellicer.

Foto: Vista aèria de Salou amb els ‘Banys Calents’ a l’esquerra de la fotografia.

El negoci dels 'banys d'onatge' (3a part)

En aquest negoci, cada any es compraven vuit dotzenes de tovalloles que eren totes de color blau, els barnussos eren de colors variats. La gent que venia a prendre els banys feia servir les típiques maletes de l’època, que eren de forma cilíndrica amb els laterals de fusta i la resta de lona, es tancava amb dues sivelles i es transportava amb una nansa niquelada (dins s’hi posava la tovallola i el banyador). Les maletes de bany eren totes de color negre.

Els banyistes podien llogar les tovalloles, els vestits de bany, gorres i barnussos, que l’empresa posava a la seva disposició. Tot costava vint-i-cinc cèntims la peça (penseu en pessetes). També es llogaven carabasses i, més endavant, els cinturons de suro, per aprendre a nedar, i el seu preu era de deu cèntims. Les persones amb menys recursos econòmics llogaven unes bates per banyar-se, que el seu preu era de deu cèntims, i els més adinerats els vestits de bany.

Els primers vestits de bany de les dones, de lloguer a l’establiment, tapaven els genolls i més endavant ja arribaven per sobre d’ells. Els dels homes eren banyadors curts a ratlles grogues i negres. Els banyadors complets dels homes eren també a ratlles però aquestes eren vermelles i blanques.

Els vestits de bany de lloguer de les dones eren tots blaus amb trenyelles blanques i eren de dues peces (jaqueta i calça), les bates també eren blaves i arribaven quasi als peus.

Font oral de la Maria Duran Pellicer.

Foto: Rebut de l’establiment dels ‘Banys de Salou’.

El negoci dels 'banys d'onatge' (2a part)

Anys després aquesta zona general es va convertir en deu departaments familiars. Havíen també deu per reservar a l’ala dreta, i la resta per llogar sense reserva, aquestes tenien un preu de 15 cèntims per persona (la moneda era la pesseta).

Aquestes últimes tenien per porta una cortina gruixuda, com de sac, a ratlles, i les reservades la porta era de fusta i el preu era d’una pesseta per tota la família. En aquestes hi havia un rentamans de porcellana, un càntir d’aigua i un mirall.

Com a un servei complementari, els ‘banys’ disposaven d’una barca de salvament per socórrer als banyistes en el cas de tenir qualsevol problema quan es banyaven. Se sap que alguns pescadors de Salou realitzaven aquest servei. Segons informacions en sabem el nom d’algunes d’aquestes persones en diferents èpoques com Vicent Orts Roca, Joaquim Orts Bosch, així com els fills d’aquest últim, l’Agustí, el Francesc i el Vicent Orts (tots de la nissaga Orts).

“Els Banys dels Homes i els de les Dones desapareixerien i en el seu lloc, a cada banda de platja una renglera de noves casetes, unifamiliars, pintades de vius colors amb uns tendals per fer ombra al seu davant, canviaria la fisonomia de les nostres platges” (1).

Font oral de la Maria Duran Pellicer. (1) Recull 4. Estudis de Salou. Pàgina 147.

Foto: Banys de les Dones, platja de Ponent.