Es deien ‘banys d’onatge’,
en un principi, i per diferenciar-los dels ‘banys calents’, simplement eren per
gaudir a l’estiu d’unes bones remullades per apaivagar la calor i per
prescripció facultativa. els metges d’aquells temps recomanaven els banys de
mar com a necessaris per la salut.
Els homes es banyaven a la platja de Llevant i les dones a la de Ponent. Hi
havia un passadís de fusta a cada platja des del moll fins a les instal·lacions
de bany. L’estructura estava sostinguda amb uns pilars de pedra clavats a la
sorra, ja que l’aigua passava per sota quan les onades eren una mica fortes.
Les casetes eren de fusta i no es desmuntaven a l’acabar la temporada, però
un any va venir un temporal a l’hivern i se les va endur totes de soca-rel i
com a conseqüència de les destrosses van decidir desmuntar-les al final de la
temporada de banys.
Aquest negoci era propietat del Josep Maria Duran Pomerol i de la seva dona
Teresa Pellicer Bertomeu, que posteriorment el van heretar els seus fills. Amb
la construcció d’unes noves instal·lacions, el 1929, es va acabar al separar-se
les famílies per qüestió de sexe i també per les noves costums de la societat.
Els ‘banys’ disposaven d’una recepció o sala d’espera i una zona general en
què els banyistes es canviaven de roba per 10 cèntims (la moneda era la
pesseta). Anys després aquesta zona general es va convertir en deu departaments
familiars.
Font oral de la Maria Duran Pellicer més coneguda com la ‘Maria dels
Banys’.
Foto: Banys dels homes a la platja de LLevant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada