Negocis singulars de Salou. Les barques de llum (i II)

“Cada barcada era formada pel patró, el motorista i una dotzena de remitgers; a més dels boters i el xiquet. En total, uns 18 homes. Cadascun tenia la seva feina: el patró o manador era el responsable de governar i dirigir la barcada, el motorista era el pescador que s’encarregava de dur el motor i la resta s’ocupaven de totes les operacions de la pesquera”.

Una vegada feta la feina, el peix copejat i la barca plena, posaven rumb cap a Tarragona amb la finalitat de vendre’l a bon preu. Un cop venut el peix tornaven cap a Salou per deixar les barques atracades al petit espigó o arrossegades a la platja segons l’estat de la mar. Finalment, feien les darreres feines a la barca i la deixaven en condicions per la propera nit.

“Al migdia, per dinar, el cuiner de la barcada ja tenia preparat el menjar, que habitualment era a base de peix, patates i arròs, menjant primer el peix amb les patates i de segon plat l’arrossejat, i que mai es va menjar amb plat, ja que cadascú, amb la seva cullera i una llesca de pa, prenia directament de la cassola, i per beure un bon vi, cafè i algun licor. Després era hora de descansar del treball diari i al vespre a fer-se a la mar un altre cop”, va escriure l’oncle Salvador en les seves memòries.

Cada setmana, després de repartir-se els beneficis obtinguts, suposant que n’hi haguera, s’aprofitava els matins dels dissabtes per tenyir les xarxes, que en estar fabricades amb cotó, necessitaven una conservació especial a còpia de fer bullir l’escorça de pi que tintava de color marró el blanc original. Per fer-ho, introduïen les xarxes en uns grans recipients i les tenien en remull un temps, i a continuació les posaven al sol per assecar-se damunt de l’antic moll.

Amb el tren de la una, els pescadors caleros anaven cap a casa i tornaven el diumenge a la tarda. “I segons els temps o altres condicionants, el patró establia l’hora de sortir a la mar, normalment cap als voltants de les onze de la nit. Fins al moment de cenyir, els pescadors dormien, calia només que el patró i els boters estiguessin ben desperts, per veure de trobar una bona mola de peix”.

“De vegades, però, no es podia obtenir un bon preu per la gran abundància de captures, llavors els pescadors es veien obligats a tornar el peix al mar”, continua relatant el meu oncle Salvador. També a Salou hi havia petites barques que es dedicaven a la pesca amb el tresmall, el palangre i la nansa. També existien uns altres sistemes antics de pesca que perduren avui dia.

Actualment, a Salou, la pesca ha quedat reduïda a dos esdeveniments anuals per recordar els antics pescadors i les seves vivències: la calada de les malles de Sant Pere i el concurs de Pesca del Calamar.

Foto: Les barques a bon resguard sobre la sorra. Imatge del 1935, cedida pel Josep Maria Guinovart.  

Negocis singulars de Salou. Les barques de llum (I).

La dita “carrers mullats, calaixos eixuts” també es pot aplicar a la pesca, ja que si no fa bon temps i bona mar no es pot pescar amb efectivitat i, per tant, com que la pesca és un negoci, repercuteix en l’economia dels pescadors i les seves famílies.

“En els anys immediats a la Guerra Civil, l’activitat pesquera a Salou era força important. En aquesta època hi havia cinc barques dedicades a la pesca d’encerclament al llum. Es pescava l’anomenat peix blau (sardina, seitó i barat)”. Alguns cops es van fer servir les xarxes per encerclar els peixos agulla (peix de 30 a 50 cm de llarg de mandíbules estretes i llargues) que en dies de bona mar s’apropaven en grans moles a les nostres platges.

“Els bastiments eren els següents: la Salou, propietat de la família Bertomeu i que manava Joan Jiménez. La Catalunya, pertanyent a la família Ferran i de la qual n’era patró Josep Ferran. La Teresa, propietat de la família Blasi, manada per Batista Brull (Cap de Sucre). La Bienvenida, dels germans Figueres, Joan i Josep, patronejada per ells mateixos. I la Mercè, propietat de Leonardo Pardo i que manava Francesc Sarral (Canaro)”.

“A cada barca l’acompanyaven dues petites embarcacions o bots auxiliars que eren en realitat els veritables llums, ja que era mitjançant els fanals que portaven (els populars Petromax de carbur o de benzina) que feien llum per atreure el peix a l’art”. Aquests bots eren ocupats per dos homes, sempre atents a la presència del peix.

Les cinc embarcacions dedicades a la pesca del peix blau, ocupaven un total de cent persones, el 75% procedents de l’Ametlla de Mar que amb caràcter temporal cada any, de desembre a març, venien a Salou a treballar. Per aquesta circumstància avui Salou està tan vinculat familiarment amb aquella vil·la marinera i pescadora. “Posteriorment encara es feren alguns bastiments més”.

Foto: Barca Maria Teresa dels Blasi a la punta del moll, es pot identificar a Joan Llambrich (Joan de Malànima), Batista Brull (Cap de Sucre), mossèn Llauradó, Ramon Blasi Ferran, Joan Marsal Rebull (Morabito), Josep Llambrich Martí (Pesigo), Antonio Enfedaque, Antonio Almaraz Llorente, Josep Vaqué (Potaco), Josep Ferran Sans (Pepet de l’Estanc) i Josep Brull Vaqué (Pelut), entre d’altres. Imatge del 1959. Dades del llibre Parlar de fogó de Josep Ma Guinovart i de les memòries de Salvador Duran.

Negocis singulars de Salou. El taxi número 1

El negoci del taxi a Salou té un pioner, el seu nom es Ramon Bertomeu Martí, fill de l’Agustí Bertomeu Rosario i de la Francisca Martí Casas. “La història familiar del taxi comença el 1928, vam tenir cotxes de la marca Buick, Chevrolet, Nash, Ford Canada, Seat 1400 amb matrícula T-17117 i Seat 1500”, recorda el fill Ramon.

Van arribar a tenir tres parades, una davant l’hotel La Terraza i dos a la plaça Bonet; els taxis eren el núm. 1, el 2 i el 6. La família d’en Ramon tenia el Garatge Bertomeu al carrer Església, 12 i el seu telèfon era el 16. “Allí guardaven el taxis i altres vehicles, es feien reparacions puntuals (canviar l’oli, punxada de rodes, rentar el cotxe). També teníem automòbils de lloguer”, tal com explica el fill Ramon.

En les seves memòries, el meu oncle Salvador Duran Martínez, veí de Salou, parla dels Bertomeu i comenta: “Llega el verano de 1935 y me coloco en el Garage Bertomeu, limpio coches y reparo reventones, aunque saco buenas propinas y quince pesetas de sueldo a la semana”. Als anys seixanta, un altre veí de Salou, Esteve Giral Ferran, va portar un camió Barreiros amb matrícula B-125807, del Ramon Bertomeu Martí, dedicat al transport de materials de construcció per la Central Nuclear de Vandellòs; també feia de mecànic al garatge i substituïa l’Hermes Martí García (taxista molt recordat a Salou).

Després de quaranta anys de servei en el negoci, passà a mans del seu fill Ramon Bertomeu Gómez, sent el seu primer cotxe un Renault model Ondine. “Al garatge guardaven, a part dels taxis, els cotxes dels clients de l’hotel Planas i del Bar-Restaurant Bertomeu. Als anys seixanta la carrera costava 25 pessetes, anar a Reus, 85, anar a Tarragona, 100, i a Barcelona, 900 pessetes”, recorda el Ramon. 

També en va tenir d’altres marques, com el Chrysler 150 i el Seat 1430. L’últim taxi que va conduir va ser un Peugeot 406 amb matrícula T-5058-AT. En Ramon, també amb quaranta anys de servei a l’igual que el seu pare, es va jubilar de taxista ja fa uns quants anys. Actualment Salou disposa de quaranta-set taxis, amb una gran varietat de marques i models però la tendència que s’imposa és el taxi-furgoneta perquè té més capacitat de transport. (La informació del post és gràcies al Ramon Bertomeu Gómez i al Xavier Giral Morell).

Foto: Veieu al Ramon Bertomeu Martí al costat del seu taxi, un Seat 1430 amb matrícula T-0194-D. La foto està feta al carrer Major cantonada amb el carrer Mar. És dels anys 70, cedida pel Josep M. Guinovart i Grau.

Negocis singulars de Salou. Electrodomèstics Valdepeñas

Tot va començar als anys 50 a Vila-seca, on la mare de la Clara, l’Adela, juntamente amb el seu marit, Deugràcies, van muntar el primer establiment dedicat als “aparells de casa”.

“Radios, televisors, neveres de gel, estufes de petroli, màquines d’afaitar, les primeres batedores i planxes… Tot això teníem a la botigueta de Vila-seca”, recorda l’Adela. Abans d’anar a viure i a guanyar-se la vida a Salou, Deugràcies, el pare de la Clara anava a vendre a les cases, els bars…i ho venia tot.

En aquella època, els constructors de la província oferien els pisos buits, sense cap mena d’instal·lació, i la família Valdepeñas es va encarregar de solucionar aquest problema, tal com explica l’Adela: “Nosaltres vam posar totes les cuines dels pisos de protecció oficial de Santa Maria del Mar de Salou”.

Com que es veia que el negoci estava a Salou, el trasllat dels Valdepeñas cap a la futura capital de la Costa Daurada no es feu esperar i el primer lloc on van obrir el negoci va ser a l’edifici Celmar, al costat de l’església. “Vam pagar el local abans d’entrar, com els toreros”, afirma la Clara. Corria l’any 1963.

El 1964 es van mudar al carrer València cantonada carrer dels Pins. “Vam haver de comprar el local sense res, perquè abans et donaven les botigues buides. Vam fer obres i ens hi vam col·locar de seguida”, diu la Clara. Allà hi havia l’antic mercat del poble. “Hi vam passar uns anys molt bons. La botiga era petita, però estava molt ben situada i la feina no ens va faltar perquè teníem el que la gent buscava”, apunta l’Adela amb nostàlgia.

Com a dada curiosa, l’any 1966, la botiga Valdepeñas va vendre ni més ni menys que 120 televisors. “Fins i tot, la Philips li va atorgar un premi al meu marit com el que havia venut més aparells a la província de Tarragona”, s’enorgulleix l’Adela. I la Clara afeigeix: “Amb això hi va fer molt que en aquells temps no hi havia la competència que hi ha ara i nosaltres érem dels pocs establiments que disposàvem d’aquests productes”.

Quan el mercat va passar a ocupar el lloc que ocupa ara a la Via Roma, els Valdepeñas al veure que on estaven, les vendes baixaven molt, van decidir canviar-se de local i obrir la nova tenda al carrer Barcelona, 30. L’any 1974 va ser l’escollit.

Amb el temps, la botiga va passar a mans de la Clara i el seu marit, Ramon, i van decidir reorientar l’empresa i passaren a vendre objectes de regal i a fer llistes de noces.

Actualment el negoci, anomenat Regals Clara, ja no existeix. Aquest escrit es va publicar a la revista El Faro de Salou el dia 10 de novembre del 2000, sent l’autor de l’entrevista el meu fill Jordi Sardiña Alemany.

Foto: Podeu veure al Deugràcies i l’Adela al costat del seu vehicle de repartiment al davant de la botiga del carrer València. Imatge del 1964 cedida per l’Alba, la seva neta.  

Negocis singulars de Salou. 'Bar Kansas'

Al Padró d'Arbitris de l'Ajuntament de Vila-seca de l'any 1969 figuren al carrer Barcelona dues cafeteries, quatre bars-restaurants i cinc bars. Un d'aquests bars era el 'Bar Kansas', el bar de moda de la joventut de Salou. Actualment al seu lloc està el Deutsche Bank.

Abans de ser bar era la barberia-perruqueria del Florenci Boquet Salvadó, que figurava en la relació de comerços a l'Arxiu Històric de Vila-seca des d'abans de l'any 1936. El nou negoci, ara com a bar, es va inaugurar l'any 1962 pel fill Florenci Boquet Sentís i la seva dona Carmen Cervera Monferrer.

També van estar al bar el Lluís García Tena i la Pepita Fernández Martínez, que a partir del 1973 van fer-se càrrec del negoci, en una altra ubicació a la Via Roma, 17. Es van casar i van tenir dos fills, de nom Pili i José Luis. Va ser un negoci de molta afluència de clients, on les tapes i les paelles sortien a raig fet de la cuina, que la dirigia la Pepita amb molta cura.

En relació a la primera ubicació del 'Bar Kansas', recordo que al fons estava la cuina que donava a un petit pati. Allí estava l'Enriqueta Sentís (mare del Florenci) i la Carmen, que elaboraven les tapes més apreciades pels clients com: calamars a la romana, sípia a la planxa, musclos 'al ajillo', xampinyons i 'callos', entre altres menjars.

Bones tapes i bon tracte que barrejat amb la simpatia i el bon humor del Florenci el van fer el bar amb més clientela d'aquells anys a Salou. El matrimoni entre el Florenci i la Carmen, que es van casar el 1956, va donar el seu fruit amb tres fills: la Mari Carme, el Sandro i l'Enriqueta.

El bar tenia un televisor i un futbolí amb els jugadors del Barça i l'Espanyol, també al fons a l'esquerra hi havia una gramola (tocadiscos automàtic) que seleccionava un disc single amb la introducció d'una moneda de cinc pessetes. Era un moble que tenia una pantalla feta amb plàstic transparent on es veien els discos per triar amb una numeració a la part de baix. La música era el complement ideal de la joventut d'aquells anys.

Foto: Podeu veure al Florenci amb la barra del bar ben assortida. La imatge és dels darrers anys 60. Cedida per la família Boquet-Cervera. La informació me la va proporcionar l'Enriqueta Boquet Cervera i la Pili García Fernández. 

Negocis singulars de Salou. Geladeria de Pedro i Margarita

En la dècada dels 50 tots els negocis de Salou estaven ubicats entre el carrer Barcelona, el Moll, el carrer València i el carrer de l'Església. Un d'ells era la 'Geladeria de Pedro i Margarita' tots dos eren naturals del poble de Sorbas (Almeria), i es deien Pedro Munuera Simón i Margarita Herrera Rodríguez.

Ells van iniciar el seu negoci a principis dels 50, on avui esta la tenda de roba 'Macson'. Venien els gelats Frigo amb les barres 'al corte' de nata, vainilla, xocolata, taronges i llimones farçides de gelat i embolicades amb paper de celofàn, els 'polos' de sabor taronja, llimona i maduixa i elaboraven un granissat de llimona i una orxata d'alta qualitat. El carrer Barcelona era un bon lloc per gaudir d'un refresc o un gelat, ja que el turisme encara no venia massivament com actualment passa.

Entrant a mà dreta tenien el taulell i al fons l'habitatge. A part dels gelats venien els refrescos de la casa 'Gili', iogurt, cerveses 'El Aguila' i la 'Damm', algun licor, la Pepsicola, la Cocacola, entrepans, etc. Al carrer hi tenien alguna taula i cadires i a la part esquerra de l'entrada hi havia una gran xapa publicitaria de la beguda Pepsicola. De molt jove, tenia uns 12 anys, va treballar el Raimundo Gómez Crespo, servint taules i omplin les neveres.

El 1969 el Pedro i la Margarita van marxar del carrer Barcelona, i al mateix lloc si va posar l'oficina de Caixa Tarragona, per ubicar el seu negoci al carrer Pere Martell, al costat de la Torre Vella. Allí van portar tota la maquinària per elaborar el granissat de llimona i l'orxata, fetes amb productes naturals, on diàriament feien el producte fresc segons el consum.

Allí van estar fins al 1979, any del seu tancament, ja eren una mica grans per continuar i era hora de la jubilació després d'una vida dedicada als seus clients. Per cert, he de dir que el Pedro i la Margarita eren unes persones molt amables i d'una gran humanitat.

Foto: Imatge cedida per la família Munuera on es pot veure al Pedro Munuera i la Margarita Herrera, la Pepita Pinel (darrere la barra), i a la part esquerra de la foto, el Moisés, la Josefina Munuera (neboda de Pedro) i el Jordi, fill d’ells.

Negocis singulars de Salou. Cinema Miramar

Els dos cinemes de la meva infància i joventut a Salou, eren el 'Cinema Miramar' del Joaquim Aragonés Forés al carrer València i el 'Cinema Marina' del Joaquim Oliva Mestre, els darrers anys ubicat al carrer Major. També he de dir que abans dels dos cinemes mencionats, a Salou hi va haver el 'Cinema Germà' del salouenc Francesc Germà Sanz, ubicat al pati de darrere de l'Hotel Germà (després Hotel Mónaco) del carrer Barcelona. Però el post d'avui el dedico exclusivament al 'Cinema Miramar' de la família Aragonés.

Al carrer València hi havia el 'Cinema Miramar' fundat el 1953 sent el seu propietari Joaquim Aragonés Forés, natural de Mont-roig del Camp i la seva dona, Emília Saiz Devesa, natural de Salou. Abans de tenir el cinema, el Joaquim Aragonés era fuster de professió a l'igual que el seu pare, Joaquim Aragonés Benach, i el seu germà Pere. Feien tot tipus de treballs de fusteria, construcció i venda de casetes de bany i es cuidaven del seu muntatge i reparació. També tenien, en aquell temps, una tenda de comestibles anomenada 'Salauris' al carrer Barcelona.

La primera pel·lícula base que van projectar va ser 'El signo del Renegado' i com a complement 'Maria Dolores' En aquells temps l'entrada costava 6 pessetes i els diumenges 7. Van tenir un altre cinema a Cambrils anomenat 'Cine Español', inaugurat el 1957, que era de lloguer, en un principi. A Salou també tenien un cinema a l'aire lliure, que era el complement ideal de les nits d'estiu, que donava al carrer Carril i que també s'utilitzava com a pista de ball a l'època estival. Venien a tocar orquestres i conjunts com 'Los Aguilas' i 'Los Players' (després 'Ritmo Azul'), entre altres. Abans de la sessió i a la mitja part obria el bar del cinema on els clients podien comprar el seu refresc, gelat, etc. Tota la família col·laborava en les tasques del cinema. En els darrers anys es va encarregar del bar l'Ángeles Yesa Jiménez.

De les pel·lícules que més van omplir les sales en aquells temps van ser: 'Los Diez Mandamientos', 'Ben-Hur', 'El desembarco de Normandia', 'Doctor Zhivago', 'Los Pájaros', 'La túnica sagrada' (va ser la primera pel·lícula en Cinemascop), 'Lawrence de Arabia', 'Psicosis', 'El Puente sobre el Río Kwai', i altres de diferent temàtica. Això si, els documentals del No-Do no podien faltar abans de la sessió. Durant molts anys, i entre altres, l'encarregat de la projecció de les pel·lícules va ser el Miquel Arbós, el primer porter va ser el Miguel Carmona i també ho va ser el Pedro Saez.

El fill, Quim Aragonés, va ser l'empresari del negoci fins al seu tancament l'any 1998 tenint molta part de culpa l'arribada de les pel·lícules de vídeo que van fer tancar moltes sales de cinema a tota Espanya. L'última pel·lícula projectada va ser ‘Godzilla’. És molt difícil resumir en tan poques línies els quaranta-cinc anys d'un negoci tan entranyable per les persones amants del Setè Art.

Foto: La imatge del 1955 pertany a la porta d'entrada del 'Cinema Miramar' del carrer València, cedida per la família. Informació proporcionada per l'Emilia Saiz Devesa i el fill Quim Aragonés.

Negocis singulars de Salou. Espumosos Salceda

La fàbrica de gasoses 'Espumosos Salceda' de l'Àngel Salceda Bigorra, ha estat l'única a Salou i era veïna també de l'única fàbrica de gel de la meva família. Va començar l'activitat industrial el 1959, però la de gel va ser un any abans. Les dues estaven ubicades entre el carrer del Mar, carrer Barcelona i a tocar del ferrocarril de la Renfe.

El propietari era l'Àngel Salceda, des del 1959 fins al 1967, després es va fer càrrec del negoci l'Alfonso Fornés fins al 1974, any del seu tancament. En un principi, l'Àngel va tenir com a treballadors a la Pepita García, el Salvador Cardó i el Paco Ribes, que netejaven i envasaven. Els dos homes repartien als clients amb un tricicle o motocarro.

Comercialitzaven amb el mateix envàs la gasosa, la taronjada, la llimonada, la cola i, com no, els sifons que era un envàs diferent. També venien els refrescos 'Plim', 'Zuavo', 'Trinaranjus', la llet i batuts 'CLT' de la 'Central Lechera de Tortosa', la cervesa Damm entre altres articles. La competència directa eren les gasoses, refrescos i sifons 'Cogul' i 'Gili' de Reus, que també eren productes de bona qualitat.

En un principi, feien el repartiment amb un tricicle i més endavant amb una camioneta coneguda com 'La Rubia' i, finalment, amb un camió Alfa Romeo per tot Salou. Venien als càmpings: Salou, Platja Llarga i Sol, als hotels Planas, Germà (després Hotel Mónaco) i el Llurba, el Bar-Restaurant Bertomeu, el Restaurant Terramar, etc. També als bungalous o apartaments del senyor Carlos Hugger (situats entre el carrer Major i el passeig Jaume I), a les tendes de comestibles, supermercats, bars i als 'xiringuitos' de les platges, i a molts domicilis particulars.

També van treballar a la fàbrica, l'Antonio Castro, el Ramon García, la Rosa Such, la Tecla Salceda i la Dolors Salceda, el Joan Marsal i l'Alfonso Fornés (fill). A l'estiu a causa de la forta demanda, la plantilla augmentava en nombre de treballadors. Hagués volgut completar la llista però no he trobat més noms dels antics treballadors dels 'Espumosos Salceda'.

Foto: Envasos de la gasosa i el sifó dels 'Espumosos Salceda'. Informació facilitada per l'Angeleta Salceda García i el seu marit l'Antonio Castro Jiménez. La imatge es procedent del meu arxiu particular.

Negocis singulars de Salou. Souvenirs Rosi

La tenda de 'Souvenirs Rosi' es pot considerar el negoci pioner a Salou en la venda de records per als turistes. Els propietaris eren l'Anton Ribera Martí i la seva dona Rosa Gesalí Tous. Tenien una merceria a Vila-seca i van decidir portar-la a Salou.

La van inaugurar el dia 21 de juny de 1959 al carrer Barcelona núm. 15. Segons les memòries escrites per l'Anton va ser un fracàs aquell estiu, ja que els turistes no tenien cap interès en articles de merceria. Tenint en compte els resultats econòmics, ell va decidir anar a Sitges a veure com eren els negocis encarats cap al naixent turisme.

Arribat a Sitges va entrar en una tenda de souvenirs i li va explicar el seu cas a la senyora que regentava el negoci i ella li va dir: "Els turistes no tenen cap interès a apanyar llençols i sargir mitjons". Li va donar l'adreça d'un magatzem majorista de Barcelona per poder comprar els articles que ella venia.

La següent temporada va ser tot un èxit de vendes, van obtenir un benefici de 70.000 pessetes (uns 420 euros d'ara), s'ha de tenir en compte que era l'any 1960. Venien productes de perfumeria, barrets de palla, bronzejadors, postals, cistells, flotadors i tovalloles de platja, cadires plegables, articles per la pesca submarina i amb canya, castanyoles, 'gitanillas' i 'toreros', tot de cara al turista.

L'Anton era un gran emprenedor, però la Rosa valia molt per estar al darrere del taulell, ja que tenia el caràcter obert i jovial (feien un bon equip els dos). Al cap de tres anys van obrir una altra tenda al mateix carrer núm. 19. El futur comercial tenia bones perspectives pels seus fills i néts fins el dia d'avui.

Foto: A la imatge es pot veure a l'Anton, la Rosa i la filla Francisca a la tenda del carrer Barcelona núm. 15. La informació i la foto que és del 1960, és proporcionada per la família Ribera Gesalí.

Negocis singulars de Salou. Forn de Sant Jordi

Al carrer Església núm. 2 hi havia un forn de pa propietat del Salvador Brunet Roca, però el 1934 el va comprar el Josep Bargalló i la seva dona, Josepa Gendre, i li van posar de nom ‘Forn Salou’. Uns anys després, el negoci es va passar a dir ‘Fleca i Pastisseria Bargalló’, va continuar el negoci familiar amb la filla Ma Teresa Bargalló i el seu marit Antoni Pino, fins al març de 1966.

El forn va ser adquirit aquell any pel Santiago Barceló i el Rogeli Alemany que van fer societat; al cap de cinc anys el forn va passar a mans del Rogeli Alemany i la seva dona Dolors Bonsoms; el pa era d'elaboració pròpia i artesanal (farina, llevat, sal i aigua), ben apreciat pels seus clients incondicionals.

La família Alemany Bonsoms venia del poble de El Bruc, al costat de Montserrat. Es van assabentar, gràcies al Santiago Barceló que el forn dels Bargalló estava en venda i no s’ho van pensar gaire per venir a Salou. Li van posar el nom de ‘Forn de Sant Jordi’, van ser uns anys molts bons pels negocis de Salou, molta venda i un bon marge comercial.

La producció del pa era venuda al forn del carrer Església, els clients feien cua per adquirir el pa sobretot a l’estiu. També es repartia a molts hotels, supermercats, càmpings i restaurants de Salou i també a la Universitat Laboral de Tarragona.

Van ser uns anys de molt treball i sacrifici, ja que l'elaboració del pa era a la nit i a primera hora del matí començava el repartiment dels negocis i establiments abans citats. El forn s’obria a les vuit del matí i els clients detallistes ja podien comprar el pa elaborat durant la nit.

Després de quinze anys la família Alemany va vendre el forn el 1981 al Ramon Sancho que el va regentar uns anys. Després van passar un parell de propietaris més i actualment i al mateix lloc està la pastisseria ‘Petit Ramon’.

Foto: A la foto podeu veure (d’esquerra a dreta): Juanita Sorlí, Dolors Bonsoms i Marta Alemany. La imatge és del 1972 de l'arxiu familiar.

Negocis singulars de Salou. L'Hostal Torre Mar

L''Hostal Torre Mar' fou inaugurat el 24 de juny de 1963, i figurava com a titular del negoci la Maria Benach Fonts. El negoci està situat al carrer Arquebisbe Pere de Cardona núm. 9, a tocar de la Torre Vella, i el terreny es va comprar el 1960 per 73.000 pessetes i només tenia sis avellaners.

La mare de la Maria Benach, Dolors Fonts Torres, en una visita que va fer a la finca, va dir una frase que ha quedat en la memòria de la família: “molts diners per poques avellanes”.

La filla, Maria Dolors Toral Benach i el seu marit, Joaquim Borràs Aragó, paleta de professió, van iniciar l'obra de l'hostal amb molt d'esforç i sacrifici per edificar la planta baixa amb cinc habitacions i el seu habitatge familiar, en una primera fase. El 1967 van inaugurar la primera planta i va passar a tenir 15 habitacions. Uns anys després, el 1972, s'inaugura la segona planta i ja són 25 les habitacions. I la darrera ampliació amb la tercera planta es va obrir al públic el 1975, i les habitacions van passar a 30. Actualment, les habitacions tenen lavabo amb el bany compartit i amb el dormir entra l'esmorzar.

Anys enrere els clients de l'hostal quan volien fer una trucada telefònica s'havia de demanar a la centraleta del poble i quan estava disponible la línia la podien fer (com han canviat les comunicacions avui dia). Per cert, l'hostal tenia el número 595 de la guia telefònica. No va ser fins al 1987 que es va realitzar l'asfaltat del carrer amb voreres i enllumenat. Abans del nom actual de l'Arquebisbe Pere de Cardona era el carrer núm. 5 de Salou.

Al cap de 10 anys de la seva inauguració la propietària era la filla Maria Dolors Toral Benach, avui dia l''Hostal Torre Mar' encara funciona i les propietàries són les netes Maria Rosa i Montse Borràs Toral.

Foto: La imatge es del 1975 feta a la cafeteria de l'hostal. Es pot veure a la Maria Dolors Toral, la filla gran Maria Rosa Borràs, l'àvia Maria Benach Fonts, el Joaquim Borràs Aragó i la filla petita Montse Borràs entre altres. La fotografia és cedida per la família Borràs.