Negocis singulars de Salou. 'El Càmping Sangulí' (2a part)

Continuo el post amb la inauguració oficial de l'Àfrica coincidint amb el quaranta-cinquè aniversari del Càmping & Resort Sangulí Salou. Citaré part del text de l'informe facilitat pel Departament d'Imatge i Comunicació del Càmping.

"Gairebé mig segle de creixement i evolució que els ha portat fins a l'Àfrica, la nova zona Resort del recinte. Aquesta compta amb 300 nous allotjaments lodges i 12 tendes safari, tots ells dissenyats a través d'un model de turisme sostenible, una recepció, un restaurant i una gran piscina; tot inspirat en el continent africà. S'aposta per la qualitat, la tematització, i s'avança en l'especialització al públic familiar".

"La inauguració de l'Àfrica, juntament amb les propostes de Cambrils Park Resort i el CE Futbol Salou, situen en el mapa a la Costa Daurada com un punt especialitzat en l'oci i el turisme familiar i el turisme esportiu".

"Tot un treball de quaranta-cinc anys que culmina el 2017 amb la inauguració de l'Àfrica, la nova zona Resort; com altres treballs centrats a mantenir uns estàndards de qualitat com són el Pet Club; la Guli Pool, un trenet elèctric o un nou boulevard".

"Aquesta temporada ha suposat un altre salt important pel Sangulí Salou. Ha passat de les 23 hectàrees que cobria el 2016 a 31 hectàrees totals gràcies, en gran part, a l'Àfrica. Aquesta ampliació afecta també a la capacitat, la qual augmenta i passa de 5.000 a 6.000 clients diaris. Un gran nombre de visitants satisfets gràcies a un equip de més de 300 treballadors focalitzats en donar el millor servei possible"

"En definitiva, el Sangulí fomenta el treball en equip, tant dintre com fora de l'organització per tal de potenciar el turisme a la zona. Ara, amb molts dels objectius complerts, el següent és arribar a ser una referència a escala mundial i seguir treballant per fomentar el creixement general de la Costa Daurada".

A títol personal vull dir que ens hem de treure el barret i reconèixer que la família Blasi ha fet una gran tasca empresarial i humana, que són un exemple pel País en general i per Salou en particular. Agraeixo la col·laboració de tot l'equip del Càmping & Resort Sangulí Salou.

Foto: La piscina principal de l'Àfrica amb la temàtica del continent africà. Cedida pel Departament d'Imatge i Comunicació del Càmping.

Negocis singulars de Salou. 'El Càmping Sangulí' (1a part)

La família Blasi tenia un terreny agrícola d'avellaners anomenat Sangulí i van pensar a dedicar-lo a una altra activitat. Després d'explotar la finca com a gravera, on s'extreia arena i grava per la construcció, decideixen reorientar el negoci. 

I arriba el mes de juliol de 1972 amb la inauguració del 'Càmping Sangulí' amb una extensió inicial de 20.000 metres quadrats i dotze treballadors a l'empresa; el propietari era l'Esteve Blasi Ferran, fill de Ramon Blasi Milà i de la Teresa Ferran Sans, ells tenien una botiga de queviures i una barca de pesca. L'Esteve va ser un home emprenedor de Salou de tota la vida, i sempre amb el suport incondicional de la seva dona Carmina Gacho Bargalló.

Uns anys més tard de la inauguració del càmping es va portar a terme una ampliació de les seves instal·lacions i el 1988 se li atorga per part de la Generalitat de Catalunya el 'Diploma al Mèrit Turístic'. És a partir d'aquest moment quan s'incorpora a l'activitat empresarial el seu fill Xavier Blasi Gacho. Ell va donar un aire diferent del món del càmping, on els seus clients a més de gaudir d'un entorn natural relaxant i harmoniós, poguessin satisfer les seves necessitats. I el càmping és denominat 'Parc de Vacances' amb nous serveis i zones lúdiques.

En aquests 45 anys d'existència ha rebut diversos premis, com l'atorgat el 1992 com 'el Millor d'Espanya'; el 1994 també com el 'Millor de la Costa Europea' entregat a París pel ministre francès de Turisme; el 1999 la categoria 'd'Eurotop Càmping' un dels trenta millors de tota Europa; el 2001 va assolir la 'Q' de qualitat turística; també a rebut el de 'Millor càmping d'Europa'; el premi The Alan Rogers Award, el 2015 i per part del Club alemany ADAC el distintiu de 'Superplatz', aconseguit el 2013 i el 2017. A més, també ha rebut reconeixements per part de Zoover i Tripadvisor; així mateix està recomanat per totes les guies europees del sector del càmping.

Com que aquest nou estil de vacances va tenir una gran acceptació, els va animar a crear un nou "Parc de Vacances", el 'Cambrils Park', que fou classificat en la categoria de luxe. Va iniciar la seva activitat el juny de 1996; sumat al 'Càmping Sangulí' formen un complex turístic de primer ordre amb una capacitat global d'acollida per a més de 8.000 persones. Continuarà...

Foto: Entrada principal del Càmping Sangulí, en els primers anys de funcionament. Imatge cedida de Foto Fernan's.

Negocis singulars de Salou. El Casino

Per fer aquest post sobre 'El Casino' de Salou he hagut de tirar de mà del 'Recull de Records' del meu amic Esteve Tomas. El seu treball de recerca és fruit, com diu ell, de les converses i notes recopilades amb els anys. En aquest cas jo només sóc el transmissor de la seva feina i li estic molt agraït.

"Després de la guerra, el senyor Joan Miarnau havia adquirit els drets en propietat d'una construcció al començament del moll que feia anys estava aturada, i que es transformaria anys més tard en un nou lloc d'esbarjo per a la gent d'estiu".

Tot va començar així: "El Banc de Reus va encarregar al contractista d'obres Pau Bartolí la construcció d'un edifici al començament del moll. Els terrenys escollits eren propietat de la Marina i en ells no era permès, per llei, construir cap tipus d'edificació que no fos destinada a serveis marítims o mariners".

"Començades les obres i quan l'estructura de l'edifici estava a un metre i mig de terra, el Banc de Reus va fer fallida, s'aturà la realització del projecte fins després de la guerra civil espanyola". Com he dit abans, "el senyor Joan Miarnau va fer reprendre la continuació, deixant el mateix nom a l'edificació, però destinar-lo a l'esbarjo i reunió pels estiuejants".

"Era una edificació quadrada, de dues plantes amb entrada principal mirant a ponent. Als baixos de les façanes nord i est hi havia les cuines i magatzems i a la part de ponent, unes habitacions per a estiuejants que es llogaven durant l'estiu. A la part de migdia mirant el mar, dues sales amb casetes i departaments interiors per canviar-se i guardar la roba, i unes rengleres de dutxes per treure's la sorra i la sal de la mar després del bany".

"La part de dalt de l'edifici era la part noble. Al centre, una gran pista de ball a l'aire lliure estava envoltada per unes porxades cobertes. Unes grans escalinates ens permetien l'accés a aquesta planta i entrant a l'esquerra, sota aquestes porxades cobertes, hi havia instal·lades les taules de ping-pong, billars i futbolins. Al fons el bar i a la dreta uns salons que servien de menjador i uns altres de reunió i estar".

"El local també servia per fer reunions, convits, festes, i val la pena recordar que va ésser el lloc on es donaven les classes d'una escola universitària d'estiu de periodisme. I com a data anecdòtica, també val la pena fer esment que aquí es va celebrar el convit de noces de la Teresa Blasi amb el Miguel Ángel Marimon i del Ramon Blasi amb la Felisa Jorge (les dues parelles es van casar l'any 1952), i que dos anys més tard es va celebrar l'arribada de l'etapa de la Volta ciclista a Catalunya".

En aquests darrers anys a estat una sala de Bingo, la discoteca Bye-Bye, la sala de festes La Alhambra, una sala de ball, etc. i actualment es diu House of Illusion. A la part de baix de l'edifici hi va haver el Restaurant Miramar, avui nomenat Restaurant d'Albert i a l'altra banda el Bar-Cafeteria Comodoro, avui el Restaurant Thalassa.

Foto: Es pot veure 'El Casino' en una imatge dels anys 50', en una postal feta per Foto Raymond Tarragona. I també agraeixo la col·laboració de l'Esteve Tomas i del Jordi Blasi.   

Negocis singulars de Salou. 'Xiringuitos de platja' (i II)

Continuant amb els xiringuitos de la platja, passo a escriure tres entrevistes a unes persones també molt vinculades amb aquest negoci: Joan Orts, Francisco Saez i Joan Borras.

Joan Orts: "Estoy muy satisfecho de mi paso por la vida". 

Joan Orts es 'Juanito el Ampollero' para todo el mundo. Es uno de los más veteranos, de los que ha cedido su puesto a su hijo, pero que no consigue olvidarse del mar, al que vuelve cada día. Es de los que ha llenado página en la historia de Salou, llevando, a vela y a remo, el pescado capturado a la lonja de Barcelona -intenten hacerlo-, hace de esto... 50 años. es de los que recuerdan"els banys calents" que la gente venía a tomar junto a la playa, de los que empezaron en la parte de acá de la playa larga" porque la de allá, entonces, era casi otro pueblo. Y es de los que han acumulado, en tantos años, tanta experiencia sobre el mar como por haber conseguido rescatar a bañistas perdidos en medio de la noche conociendo el solo dato del punto de salida.

Juanito el Ampollero es historia de Salou, historia viva y divertida y simpática y hasta pícara, si le apuran un poco.

Francisco Saez: "Lo aprendí todo sobre la mar de Sisco "Cassoles".

Y eso que llegó a Salou desde Mojácar, en Almeria: Sisco "Cassoles" era el padre de "Juanito el Ampollero" conque empiezen a atar cabos para tejer la historia que se encierra en las playas de Salou. Saez llegó a Salou de la mano de su padre, encargado en la cantera que entonces había aquí cerca y que ha proporcionado piedra para tantos edificios y muros. Empezó también haciendo "salvamento" a cargo del Ayuntamiento, plegó toldos cuando se plegaban toldos cada día y trajo bebidas frescas en neveras portátiles cuando los dueños de los chalets próximos ya reservaban sombra bajo el toldo por toda la temporada.

Joan Borras: "Aquella niña que salvé, hoy es madre de dos criaturas".

Es de los más jóvenes de entre todos los del oficio: "sólo" lleva treinta años. El es quien nos explica como se conectan con Cruz Roja a través de radio transmisores y cómo levantan las banderas que marcan el estado de la mar: "lo gall de llevant" -verde-, "lo de garbí" -roja- y "lo del mig" -amarillo-: jerga marinera, de gente que no puede pasar sin el mar y que como todos, lo primero que recuerda es la gente que ha salvado de morir ahogada: hasta pleno invierno, como si fuera una deformación profesional, la de salvar vidas.

"Anda que el año pasado le guardé la pistola a un guardia civil que se lanzó a rescatar a una persona que se iba...

Torno a repetir que aquestes entrevistes van ser realitzades i publicades pel Ramon Lamas a la revista Salou Setmana el dia 10 de juny de 1994. Jo voldria fer una llista dels que falten entre nosaltres però es una mica difícil de fer-ho i em limitaré a uns quants sense oblidar-me dels altres: Josep Llaó (Montero), Paquito Llaó, Pasqual Cherta, Josep Figueras (Josepet), Pablo Cuenca, Lluís Civit...

Foto: és el Bar-Xiringuito de la família Llaó a la platja de Llevant, anomenat Bar Marino. La foto me la va cedir el Josep Ma Guinovart.

Negocis singulars de Salou. 'Els xiringuitos de platja' (I)

L'altre dia, rebuscant entre diaris i revistes, que tinc guardades, vaig trobar un exemplar del Salou Setmana del Ramón Lamas del 10 de juny de 1994. Parla dels xiringuitos de platja de Salou, més concretament dels 'platjeros' o propietaris d'aquests negocis. Són entrevistes carregades d'humanitat i d'un valor històric per a Salou. Vaig pensar: "Mira què bé!, fer aquest post d'acord amb les entrevistes que va fer el Ramón, respectant en la seva totalitat el text". Es va entrevistar a: Manuel Marsal, Salvador i Ramón Ginovart, Antón Ginovart, Joan Orts, Francisco Saez i Joan Borras.

Manuel Marsal: "Nosotros hemos hecho la estética de las Playas". Aún recuerda cuando, hace 39 años, cobraba 1 peseta al día del carpintero por cuidarse de los toldos. Aún recuerda, a aquel alemán que, cada día, hacía el salto mortal al entrar en el agua: y aún recuerda el día en que se desnucó el pobre muchacho. Recuerda los patines de hierro, recuerda cuando venía con una nevera cada día, porque no tenían luz... lo único que no recuerda es el número de bañistas en apuros que ha sacado del agua: son tantos...

Salvador y Ramon Ginovart: "De lo que más satisfecho estoy es de haber salvado a una persona a la que un médico dio por muerto" (Ramón). Esta pareja –son primos y socios en el negocio–, ha visto crecer todo lo que rodea la playa de Capellans, desde nada hasta lo que es hoy. Han visto nadar en la playa a ministros y han visto cantar, cada día, a las ocho de la mañana, en la playa, a un aficionado que le dio por ahí. Salouense de quinta generación, Ramón evoca el día en que su hijo hubo de rescatarle del agua, agotado tras haber salvado dos personas: "Yo qué sé a cuántos he ayudado, lo importante es que vivieran, aunque luego se hayan olvidado de darnos las gracias".

Antón Ginovart: "Quisiera que respetaran más nuestro trabajo". Empezó, como tantos otros, haciendo salvamento para el Ayuntamiento por cuatrocientas pesetas a la semana. Tampoco se acuerda de la gente que ha rescatado del mar, pero sí de la frustración que ha sentido cuando no ha podido llegar a tiempo de salvar alguno. Su típico aspecto de lobo de mar, que podría ilustrar cualquier historia marinera, sólo se quebranta levemente cuando se queja de que algunas personas y algunas instituciones no valoren suficientemente el enorme trabajo que hacen cada día, desde hace tantos años.

Foto: És el 'xiringuito' del Sisco Orts amb el seu treballador José Madero i uns clients holandesos, la imatge és del juliol del 1992 cedida pel Sisco Orts. Informació facilitada pel Ramón Lamas del setmanari, Salou Setmana.

Negocis singulars de Salou. Els Estancs nº 1 i nº 2

L’Expendeduría de Tabacos nº 1 (així anomenats els estancs anys enrera) la regentava el Martín de Soto i la seva dona Carmen, més coneguda com la Carmen de l’Estanc. Eren els anys 50 i el Martín, a més, feia d’encarregat a la pedrera de Salou. L’estanc, a part de tabac i segells, venia articles d’escriptori i estava situat al carrer Llevant, al costat de l’antic safareig avui desaparegut.

Com que el Martín i la Carmen no podien fer front al negoci, aquest es va quedar sense funcionar i li va ser concedida la llicència al Lluís Ribera Martí, i estava al capdavant del negoci també la seva dona, Primitiva Médico Magriñá. Es va situar a l’avinguda Gobernador González Sama i fou inaugurat el dia 9 d’abril de 1965. Ara està ubicat davant per davant de l’antic local, actualment es troba a l’avinguda de Carles Buïgas nº 7, inaugurat el nou local el dia 22 de juliol de 1988, i el porten la filla Dolors Ribera Médico i el seu marit Agustí Sendra. Comenta l’Agustí: “En els inicis de Port Aventura les vendes van fer que fos un dels deu primers Estancs d’Espanya”.  

A l’Estanc nº 2 li va ser concedida la llicència al Ramon Tardiu Vilà però amb la condició que havia d’estar en un local de propietat. De moment es va col·locar al carrer Ponent, en una de les cases del capellà. Mossèn Ramon Muntanyola era reticent a aquesta ubicació però al final va cedir i els va llogar la casa temporalment.

L’estanc fou inaugurat el dia 12 d’octubre de 1963, però al cap de tres anys va passar al carrer Nord, on està actualment. Anys més tard el propietari era el fill, Ramon Tardiu Devesa, i més endavant ho va ser la seva dona, Magdalena Borrás Bisay. El 1996 van vendre el local i un temps després la llicència de l’estanc al Jaume Vilamajor i la seva dona Pilar, que eren de Tàrrega. En l’actualitat hi ha uns altres propietaris en la mateixa ubicació.

Comenta el Ramon Tardiu que, segons una llista de preus del 1968: “Les marques més venudes de cigarrets eren: Ducados a 12 pessetes, Celtas largos, 8 pessetes; Rex, Chesterfield, Marlboro, Winston, entre 30 i 35 pessetes, Bisonte, 15 pessetes i Fortuna. Els cigarros-puros més venuts eren Farias, 5 pessetes; Señoritas (de Canàries), Montecristo, Partagás 8-9-8, Romeo y Julieta (de Cuba). Afegeix que les marques de tabac ros (de Canàries) molt venuts eren UN-X-2, Lola, Piper mentolat i Mérit, i el preu era entre 12 i 17 pessetes; i els negres (de Canàries) eren Condal, Rumbo, 46, Diana, BN, Boncalo, Habanos i la Jirafa (aquest més antic)”.

També explica la Magdalena Borrás: “Veniem Loteria Nacional que la subministrava una administració de loteries de Reus i també teníem la Loto Catalunya”. Tots dos coincideixen que els millors clients que tenien eren el càmping La Siesta, la llibreria Cap Salou, la llibreria Napoli i el càmping La Mora.

També venien molts cigarrets procedents d’Anglaterra (Craven, Player’s Navy Cut, Rothmans, Benson, Du Murier, entre 31 i 37 pessetes), d’Alemanya (Astor, HB, Peer Export, a 34 pessetes), d’Egipte (Simon Artz, a 39 pessetes) i cigarros-puros procedents de Cuba, Dinamarca, Filipinas, Hondures i la República Dominicana.

Foto: Imatge de l’Estanc nº 2 del carrer Ponent cedida pel Josep M. Guinovart. Informació facil·litada pel Ramon Tardiu, la Magdalena Borras, la Dolors Ribera i l’Agustí Sendra.

Negocis singulars de Salou. Cantina el Porrón

Dintre de l’antic Mercat Municipal de Salou situat al carrer Carril cantonada al carrer Pins, i segons l’Arxiu Històric Municipal de Vila-seca, fou inaugurada la Cantina el Porrón el dia 31 de març del 1963 a les set de la tarda pel Josep Bó Pagà i la seva dona Mercè Franch Sorribes, els dos naturals de Deltebre. En aquells temps el matrimoni tenien dos fills: el Josep, de 13 anys, i la Mercè, de tres.

Quan el mercat tancava al públic, la família Bó continuava la seva activitat, per no perdre clients, en el Bar Ribera, situat on avui dia hi ha la Ferreteria Duart del carrer Carril. A la Cantina el Porrón se servien unes sardines enfarinades i fregides que eren l’especialitat de la casa, i els divendres, de cara al cap de setmana, es cuinaven uns callos molt apreciats pels clients. I com a curiositat, tenien un porró molt gran ple de vi, i el valent que el podia aixecar amb un braç i beure’n, tenia de premi tot el vi que bevia. A més, els clients podien gaudir d’un vi especial que era del Priorat que valia una pesseta el got.

Tenien una clientela molt variada, tant del poble com estiuejants que en la gran majoria eren alemanys. També hi anaven treballadors de la Renfe que en aquells temps tenia la base a Salou pel canvi de les travesses de fusta, de la zona entre Tarragona i Cambrils, per unes de noves de formigó i ferro. Per cert, i com anècdota, hi havia un dels treballadors que era molt fort i el seu braç podia aixecar amb molta facilitat el citat porró, i és clar, tot el que bevia era de franc. Era un establiment molt famós i apreciat per la seva clientela.

Al carrer del Carril, segons l’Arxiu Històric Municipal de Vila-seca del 1969, a part del Bar Ribera, hi havia els següents propietaris i el tipus de negoci: “Rosa Vidal (Frutería), José Barriach Casellas (Bar Central), Esteban Duart Gómez (Residencia Montecarlo), Simeón Rull (Butano y Electricidad), Luis Recasens Colon (Butano y Electrodomésticos), José Mª Duart Gómez (Bodega), Hermanos Duart (Residencia Venecia), Luis Isiegas Marques (Residencia), Anselmo Pujals Porqueras (Tejidos La Primavera) i José Torné (Pescados Torné)”.

Foto: la imatge cedida per la família és del 1966, on podeu veure el fill, Josep Bó Franch, servin una tapa a un client, i al damunt de la barra està el famós porrón.