El blat argentí, el formatge i la llet en pols

Les dolentes collites de blat i les dificultats per a la importació enduriren el racionament del pa a partir del desembre de 1940. La lliure venda de blat estava prohibida, però la producció nacional no fou suficient per aprovisionar el mateix mercat i es va haver d’importar.

El govern espanyol va firmar amb l’Argentina diversos convenis per a garantir l’aprovisionament de blat, així com altres productes com el cotó, la carn, l’ordi, etc. El blat argentí va apaivagar molta fam a Espanya. Eren freqüents els combois de vaixells carregats amb queviures procedents de ports argentins destinats a Espanya.

A finals dels 50 i principis dels 60 a les escoles públiques es donava als alumnes un tros petit de formatge i un got de llet (els que tenim ara seixanta anys ho tenim present a la memòria), era un complement a l’alimentació dels escolars. Els nens de Salou també vam gaudir de berenars a base de formatge i un got de llet en pols, que es barrejava amb aigua i s’escalfava a la mateixa escola amb un fogó elèctric.

Els comerços i negocis a Salou el 1945 eren de vint-i-tres contribuents, cent seixanta en el total del municipi de Vila-seca, segons la “Matrícula de la Contribución Industrial de Comercio y Profesiones”.

Foto: Publicitat dels “Cubitos Tex-Ton” molt populars abans i després de la guerra civil. Imatge de la revista ‘Menage’ cedida per la Pilar Queralt.

Ni tabac, ni benzina i poc menjar

El tabac era nacional i de pèssima qualitat amb moltes branquetes que cremaven com a teies, es repartia els dimecres a raó de dos paquets de cigarretes per cartilla, eren anomenats ‘miércoles de ceniza’.

Les dones no tenien dret a la targeta. El tabac que més es venia era la picadura, però se l’anomenava ‘picadura de guitarra’, a causa dels trossos de tronxo que portava i els havies d'espolsar de sobre. Els més buscats eren els ‘Finos de Hebra’ i els ‘Ideales’, aquests rebatejats com a ‘caldo de gallina’, perquè, com el brou, era bo i difícil d’aconseguir.

La manca de benzina, al juliol del 1940, va obligar al seu racionament i també van funcionar les quotes de carburants. Aleshores va sorgir el gasogen. Es va inventar un artefacte en forma de caldera que es col·locava a la part del darrere dels vehicles i allí es cremaven tota classe de materials, des de carbó d’alzina a les clofolles de les ametlles.

A partir de l’agost del 1941 es va suprimir el servei a la carta als hotels i restaurants, només hi havia dos únics àpats. Es limitava, a més, el nombre d’entrants i tapes, i estava prohibida la consumició d’entrepans, fregits, embotits i l’ensaladila russa (devia ser per dir-se russa).

Foto: Paquets de tabac d’abans. Arxiu de la família Tardiu.

El mercat negre espanyol

El mateix racionament va portar amb ell el desenvolupament de l’acaparament i el subsegüent ‘estraperlo’, com aleshores es va dir el mercat negre espanyol. L’estraperlo va afectar a tot tipus de productes i va durar fins a l’any 1952.

Les quantitats obtingudes mitjançant les cartilles de racionament eren insuficients: entre 100 i 250 grams d’alguns aliments per persona i un cop per setmana; oli un quart de litre cada set dies; 500 grams de patates, quan n’hi havia, i pa, quasi diàriament en peces generalment de 150 grams.

Les cues eren habituals davant de les tendes, moltes vegades per anar-se’n amb les mans buides, ja que les lleixes estaven gaire bé buides. Els primers anys dels quaranta foren de gran escassetat, amb prou feines hi havia aliments per a comprar; l'any 1940 Salou tenia 418 habitants de fet.

El 8 de juny del mateix any es va racionar el tabac amb la implantació de la ‘Targeta del Fumador’, que era nominal i només per a varons de més de divuit anys, però també la tenien els no fumadors. Aquests venien la seva targeta o bescanviaven la seva quota de tabac per aliments en horts o finques pròximes.

Continuarà...

Foto: ‘Targeta de Fumador’, anys 40.

La fam i el racionament

Els anys de la postguerra van ser temps d’escassetat, de pobresa i de misèria, on la fam va ser una constant a la que molts pocs escaparen, on la tuberculosis s’acarnissava amb aquells cossos indefensos, la sarna i el tifus exantemàtic van fer més incidència en les capes socials més pobres, i on el fred era més cru per la desnutrició.

Al mes i mig d’acabada la guerra es van imposar les primeres restriccions, no hi havia suficient aliment per a tots. Així doncs, al maig de 1939, la premsa anunciava la temuda notícia: “Régimen de racionamiento en todo el territorio nacional”.

Aviat van aparèixer les primeres cartilles de racionament amb els seus corresponents cupons, primer les familiars (desembre, 1939), més tard cartilles individuals (abril, 1943), amb les que es podien aconseguir els queviures administrats per la “Comisaría General de Abastecimientos y Transportes”.

Molts productes van ser sotmesos a regulació i racionament per a garantir un repartiment més equitatiu dels articles que escassejaven. Entre els intervinguts figuraven: blat, civada, ordi, sègol, blat de moro, cigrons, pèsols, faves, fesols, llenties, garrofes, guixes, arròs, sucre, bacallà, oli, xocolata, sabó, llet condensada, pa, patates, moniatos, pasta de sopa, formatges, mantega de vaca, cansalada. Productes que no podien circular sense la corresponent “Guia” que expedia la “Delegación Provincial de Abastos”.

Foto: Cartilla de Racionament del 1952, cedida per la Pilar Queralt.

Final de la guerra i inici de la repressió

El final de la guerra s’acostà a passos gegantins i això suposà exili, presó o mort per a moltes persones, tant pels vençuts com per a les seves famílies. El fantasma de la fam i les malalties esperava a la cantonada per fer de les seves. Els prestatges i magatzems de les tendes de Salou estaven pràcticament buits de queviures.

Els edificis requisats pel Comitè Antifranquista tornaran als seus propietaris, i no només les cases, també el Forn Salou propietat de la família Bargalló, que feia pa per les tropes estacionades a Salou.

L'abans citat Comitè va desaparèixer i tots els seus membres van fugir cames ajudeu-me per salvar la pell. Però l’únic que no ho va fer va ser el Josep Cherta Marsal, Peó de 1a dels Ferrocarrils del Nord, molt bona persona que va ajudar a molta gent incloent a un capellà. El van acusar de "auxilio a la rebelión", tancat a la presó de Pilats de Tarragona, el van jutjar en un consell de guerra i, molt injustament, afusellat el 16 de maig del 1939.

Un altre represaliat va ser l’Antonio Rodríguez López, Comissari de Guerra amb l’Enrique Líster, es va casar amb la veïna de Salou, Encarnación Borràs Samarra. Ell va tornar de l’exili de França amb la promesa del perdó però no va ser així, el van jutjar i afusellar al poble de Carril (Pontevedra) el 1943.

També el Sergent Carrabiner Josep Sardiña Ferran (oncle avi meu) va ser fet presoner a El Escorial, en un consell de guerra el van acusar de "auxilio a la rebelión" i condemnat a dotze anys i un dia de presó però els maltractaments, la fam i una tuberculosi intestinal el va portar a la mort a la presó de Salamanca el 20 d’abril de 1941 a l'edat de 39 anys. Aquesta informació del meu oncle avi va arribar a la nostra família el passat 10 de juliol, després de molts anys de recerca gràcies a la Generalitat de Catalunya.

Foto: Josep Sardiña Ferran i Julia Díez Suárez quan es van casar a El Escorial el 14 de desembre de 1934.

Font d’informació dels germans Josep i Lolita Cherta Loriente, Andreu Borràs Samarra i la Maria Teresa Bargalló Gendre.

Fets de la Guerra Civil a Salou

Tot i les mesures que es va fer per parar els actes violents a Salou, s'ha de lamentar l’assassinat del fill de la Sra. Masip, la qual era propietària d’una casa del carrer Barcelona que feia cantonada amb el carrer València. 

També fou assassinat el rector Mossèn Jaume Constantí i el faroner Severià Martínez Garriga, nat a Morella de 28 anys. Aquest últim va prestar ajut a un metge de Barcelona, anomenat Dr. Abadal, el qual va poder evadir-se a França.

Dos germans aragonesos, que també estiuejaven a la mateixa casa Masip, tornen a Alcanyís quan esclatà la guerra, allí seran afusellats. Pel que fa als salouencs que van morir a la guerra, més concretament al Front del Segre, només hem trobat constància dels germans Ramon i Joaquim Gendre Bargalló. També en tornar de la guerra l’Alfredo Fernàndez, que va ser mecànic de l’Aviació Republicana, fill de la Facunda, va morir de tuberculosis i malnutrició.

Per Salou va passar la 11a Divisió d'Enrique Líster i també van romandre soldats de la Columna Medrano. L’hospital militar es va situar en un xalet del carrer Barcelona i també van utilitzar la casa de la família Estells per fer cures, on avui està l’Hotel Casablanca. 

En total es van confiscar pel Comitè Antifeixista cinc edificis privats que van ser ocupats per membres de la ja citada Columna Medrano i pels comandaments del General Líster.

Salou era objectiu militar pels franquistes, perquè a La Pineda, al costat de la Torre d’en Virgili, es va construir un camp d’aviació Republicà que, a la pràctica, no es va fer servir molt durant la guerra. Era anomenats pels nacionals ‘Aeródromo Playa de Salou’.

Foto aèria del camp d’aviació de la Pineda, 1936-39. (Archivo Histórico del Ejército del Aire). 

Fonts d’informació del Recull 1 dels Estudis de Salou i del llibre ‘Camp d’aviació de la Pineda’ (Vila-seca, Tarragona) de Pedro Otiña Hermoso.

El malaurat estiu de 1936

Arriba el 18 de juliol i amb una gran expectació es tenen notícies sempre molt confuses i cada vegada més alarmants. L’emissora EAJ 1 de Barcelona, que se sintonitzava des de la ràdio del bar de ‘Cal Sisquet’, d’alguna casa particular i la premsa diària van ser les principals fonts d’informació de tot el que estava succeint.

Continuant amb els negocis d’aquell estiu he de citar també el ‘Colmado Fortuny’; els ‘Forns’ de pa de Josep M. Bargalló Casadó i del Jaume Gesalí Morell; el ‘Garatge Bertomeu’; el ‘Banys de pila i de Mar’ de Josep M. Duran; la ‘Carnisseria’ de Ramón Tost i les ‘Barberies’ de Joan Alcové Alberich i la del Florenci Boquet Salvador. Els pagesos també venien part de les seves collites de fruites i verdures als botiguers i, com no, als estiuejants.

Els primers milicians que arribaren van deixar al Ramon, que era el ‘sereno’ i màxima autoritat, sense pistola i destituït del seu càrrec, els milicians van entrar a l’església i cremaren imatges, bancs i objectes ornamentals al carrer. Els carrabiners de Salou els destinaren a altres poblacions per si feien falta a causa de la sublevació dels contraris a la República.

Per posar fre a les malifetes i com a mesura de prevenció, a partir de la presa de possessió del ‘Comitè Local’ es va instal·lar una barricada amb sacs de terra al pas a nivell del carrer Barcelona, deixant un estret pas per a un sol vehicle. Constantment, hi havia un servei de guàrdia integrat per tres o quatre veïns per impedir el pas als buscadors de venjances i odis.

Continuarà…

Foto: Una pesseta en paper moneda de la República Espanyola del 1937.