Els negocis de Salou (1860-1899)

A la "Contribución Industrial y de Comercio" del 1860 hi figuren dues tendes d'aiguardent al port: una a nom de Nicolás Durán i l'altra de José Pallarés. "Per aquesta època Salou comença a rebre els primers estiuejants; l'any 1863, s'autoritzen les casetes de bany a la platja de Ponent o 'de les dones' (1)".

A la “Contribución” del 1880 es té constància d'una tenda d'aiguardent a nom de Juan Marsal y Marsal, i el negoci dels banys de mar a nom de José Mª Durán y Pomerol, que tenia cinquanta casetes o "barracas en la orilla del mar" i una altra tenda d'aiguardent a nom de Miguel Sans y Batet.

El 1899, Salou tenia dues tendes de comestibles una a nom de Juan Marsal Marsal i l'altra de Teresa Sentís Aragonés, la bodega de Ramón Martí Bonet, el negoci dels banys de mar de José M. Durán Pascual i un comissionista, Juan Barral Luis. Sis anys abans també hi havia un hostal a nom de José Royo.

Al municipi hi havien un total de 97 contribuents amb negoci però només cinc al port. "Salou no havia passat mai de dotze cases a les èpoques més intenses del tràfec comercial. Llavors no era aconsellable viure-hi a causa dels aiguamolls que el voltaven. Per tant, el declivi del seu port no va ocasionar una minva dels seus efectius demogràfics, ja que l'autèntica força de Salou, la gent que feia funcionar el seu port, eren gent de Vila-seca o eren nou vinguts que s’hi havien instal·lat (2)".

Com s'ha vist al segle XIX, els negocis bàsicament eren tavernes però a les acaballes del segle, i molt tímidament es comencen a veure algunes tendes de comestibles i els banys de mar amb les seves casetes de fusta.

Foto: Casetes de bany a la platja de Ponent 'o de les dones'. Autor: L. Roisin (postal acolorida)

(1) Resum d'Història de Salou. Centre d'Estudis Salouencs (1990). 

(2) Estudi sobre Vila-seca-Salou. Magnífic Ajuntament de Vila-seca-Salou (1978).

El llatzeret del port de Salou

Per aturar epidèmies que venien de llocs considerats empestats, els vaixells que arribessin a port havien de ser inspeccionats per si venien persones malaltes o si hi havia hagut alguna incidència durant el viatge. Es van adoptar mesures per protegir les poblacions costaneres, en primer lloc, i la resta del país de possibles brots epidèmics.

Si es donava el cas, els tripulants i passatgers se'ls ordenava que es traguessin la roba i se'n posessin de nova. Respecte a les càrregues, es podien desembarcar, però, aquelles que venien dins de sacs, com el blat, l'arròs o el pebre entre d'altres, s'havien de treure a la coberta del vaixell per ventilar-se  i eliminar el sac. Incomplir les normes podia ser castigat amb la pena de mort.

La Junta Superior de Sanitat de Catalunya i la Municipal de Vila-seca i port de Salou, van realitzar una inspecció dient que era necessari tenir un llatzeret a Salou, per tal que els vaixells que portessin persones i gèneres susceptibles de transmetre malalties fessin la quarantena obligatòria. Encara que el 1820 el port de Salou va anar a la baixa, les embarcacions que arribaven també havien de ser controlades per evitar epidèmies.

Van recomanar com a lloc més apte per a la construcció del llatzeret, l'ubicat entre els Pilons i la Platja dels Capellans. L'aspecte exterior de l'edifici semblava una fortalesa amb parets de blocs de pedra. Una escalinata, avui desapareguda, baixava fins a gairebé tocar el mar. A finals del 1829 l'edifici ja estava construït. Avui dia, gràcies al camí de ronda que voreja la costa, es poden veure les restes del llatzeret.

Foto: Llatzeret de Salou. Foto Fernan's.

Fons d'informació autoritzada: "Sanitat Marítima: La defensa de la costa i la salut pública de Tarragona (1720-1930)". Autor: Pedro Otiña Hermoso (Arola Editors).      

El canal, el tren i el carrilet

Entre el 1761 i 1762 el port de Tarragona fou habilitat pel comerç exterior i es construí una duana. Això anava en detriment del port de Salou, ja que els comerciants i industrials de Reus el consideraven el seu port.

Els reusencs veien venir la crisi al seu comerç i van posar fil a l'agulla per millorar les comunicacions amb el port de Salou. Van demanar construir una carretera nova per unir Reus i Salou, s'iniciaren les obres el 1774. A més a més, van posar sobre la taula la possibilitat de construir un canal navegable per traginar les mercaderies i abaratir taxes i transport. Molts impediments van coincidir i finalment el canal no es va realitzar.

Van passant els anys, i entre 1860 i 1865, i ara sí que es construeix el ferrocarril de València a Tarragona. L'estació de Salou inaugurada al març de 1865 va significar un rellançament econòmic tant per a Reus com per a Salou, moltes mercaderies arribaven a la capital del Baix Camp d'una manera més ràpida.

I arriba el mes de juny de 1887, que es quan es va inaugurar el carrilet de Reus a Salou, i va suposar una nova revifada de l'economia local. Transportava mercaderies i persones a les platges de Salou, sobretot a l'època estival per gaudir dels banys i l'aire lliure, en aquells temps era recomanat pels metges.

Foto: Estació del Nord de Salou (1910-1915). Fototipia Thomas.

Les tavernes i els banys del port

L'any 1820 un decret de les Corts Constitucionals suprimeix el funcionament del port de Salou. El trànsit portuari va quedar anul·lat i les possibilitats dels salouencs i dels que venien a treballar al port de guanyar-se la vida s'havien reduït considerablement com les de tots els productors i comerciants de la zona. Així les úniques activitats de que vivien els nostres avantpassats eren la pesca i el conreu de la terra.

Segons consta a l'Arxiu Històric de Vila-seca, es tenen dades de tres comerços el 1846 a Salou, i tots tres eren tavernes. Al cap de tres anys n'eren quatre.

A la Contribució Industrial i de Comerç del 1851, hi figuren com a "tendes d'aiguardent, vins i licors", cinc negocis amb aquesta definició.

El 1880 al port de Salou hi ha dues tendes d'aiguardent i un negoci de "banys d'onatge" a nom de Josep M. Duran i Pomerol.

Els 'banys d'onatge' eren el tret de sortida d'un negoci de lleure i salut que trencava amb el monopoli de les tavernes que fins aleshores dominava els negocis del port. Els banys es començaven a posar de moda i obeïen a una prescripció mèdica. La xifra era exacta: vuit banys per temporada.

Foto: Banys d'onatge a la platja de Ponent (1915-1920). Autor desconegut.

La decadència del port de Salou

Pel que fa al comerç, el port de Salou al segle XVIII, juntament amb les ciutats de Reus i Valls, formaven un important triangle comercial, ja que aquestes dues poblacions tenien una gran tradició industrial.

El conreu de la vinya ha estat essencial en el creixement econòmic de Catalunya, així com les fàbriques de teixits de cotó, ja que el primer va propiciar l'intercanvi amb l'exterior i va permetre comprar cotó per a la indústria.

Els vaixells britànics i holandesos, i també d'altres països del nord d'Europa descarregaven bacallà i teixits i s'emportaven l'aiguardent, els vins i fruits secs, entre altres productes.

El bacallà va començar a fer-se famós a les taules catalanes i d'aquí ve la gran quantitat de plats elaborats amb aquest peix en la nostra gastronomia.

Comença el segle XIX amb la guerra del Francès (1808-1814), des del punt de vista econòmic, sis anys de conflicte bèl·lic van destruir les collites, les tropes napoleòniques van saquejar ciutats i viles, es va arruïnar l'incipient indústria tèxtil catalana i es va paralitzar el comerç amb Amèrica. Va ser un desastre demogràfic, tant pels morts en combat com pel patiment i l’escassetat.

Foto: Moll de Salou (1920). Autor desconegut.

La tonyina i l'aiguardent

L'ormeig d'almadraves entre Salou i Cambrils proporcionava un moviment econòmic basant-se en la pesca de la tonyina; i així a mitjans del segle XVI el peix fresc procedent dels dos ports citats era portat per traginers fins a Lleida.

Van passant els anys i el nostre port es convertí en sortida i entrada de tota mena de mercaderies del Camp de Tarragona i d'altres contrades; així arriba el segle XVIII on el comerç català feia negoci amb diversos ports de la península i també amb els de la Mediterrània i els de l'Atlàntic nord, sobretot l'aiguardent que ocupà el primer lloc.

Moltes poblacions tenien fàbriques d'aiguardent, com Reus, Valls, Tarragona, La Selva, Vila-seca, Riudoms, El Catllar, Alcover, Constantí, Riudoms, l'Alforja, entre d'altres. Salou tenia una petita fàbrica al Mas de Molins propietat de Joseph Molins, era als voltants del 1770. Aquest mas estava al darrere de l'actual Mercat Municipal de la Via Roma.

Altres productes que sortien del port eren: vi, fruits secs, oli, teixits estampats, barrets, sabó, paper, etc., i rebia d'altres ports, bacallà del mar del Nord, pesca salada del sud d'Espanya, fusta de França i Itàlia, garrofes de Castelló, cotó, farina, segó, blat, sal, cuiros i pells, espart, cítrics o arròs de València.

Foto: Mas de Molins (1989). Joan Sardiña.

De Salou a Mallorca

Les expedicions anteriors per la conquesta de Mallorca i la definitiva per part del rei Jaume I, podríem dir que era un negoci per tots aquells que vivien a prop dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona, al subministrar aliments per a les tropes i animals.

Segons l'historiador Ferran Soldevila, l'estol va sortir dels ports abans citats el 5 de setembre de 1229, el ressò que va tenir la conquesta va ser gran, el nostre rei va fer que fos d'una gran transcendència la conquesta per a Catalunya i la seva expansió per la Mediterrània.

Un escriptor català, Joan Gaspar Roig i Jalpí (va fer servir el pseudònim de Bernat Boades) diu que es van embarcar en uns 150 vaixells, la majoria catalans, a part de barons, nobles, la gent armada del rei, tropes de Gènova i de França, cavallers i soldats a peu, en el cos expedicionari per anar a Mallorca (varia la xifra segons els historiadors).

Proporcionar queviures per a tanta gent i animals embarcats era una tasca d'una gran magnitud per a l'època. Un altre historiador, Bernat Desclot, va escriure en català antic: "e les naus, e les tarides, els lenys e les galeres foren estibades e carregades de bescuyt, e de farina, e de civada, e de carn, e de formatges, e de vin e d'aygua; e les establies dels cavals foren aparelades". El comerç també ha estat, és i serà, part dels conflictes armats.

Foto: Monument Jaume I (1969). Foto Raymond.