Negocis singulars de Salou. Cantina el Porrón

Dintre de l’antic Mercat Municipal de Salou situat al carrer Carril cantonada al carrer Pins, i segons l’Arxiu Històric Municipal de Vila-seca, fou inaugurada la Cantina el Porrón el dia 31 de març del 1963 a les set de la tarda pel Josep Bó Pagà i la seva dona Mercè Franch Sorribes, els dos naturals de Deltebre. En aquells temps el matrimoni tenien dos fills: el Josep, de 13 anys, i la Mercè, de tres.

Quan el mercat tancava al públic, la família Bó continuava la seva activitat, per no perdre clients, en el Bar Ribera, situat on avui dia hi ha la Ferreteria Duart del carrer Carril. A la Cantina el Porrón se servien unes sardines enfarinades i fregides que eren l’especialitat de la casa, i els divendres, de cara al cap de setmana, es cuinaven uns callos molt apreciats pels clients. I com a curiositat, tenien un porró molt gran ple de vi, i el valent que el podia aixecar amb un braç i beure’n, tenia de premi tot el vi que bevia. A més, els clients podien gaudir d’un vi especial que era del Priorat que valia una pesseta el got.

Tenien una clientela molt variada, tant del poble com estiuejants que en la gran majoria eren alemanys. També hi anaven treballadors de la Renfe que en aquells temps tenia la base a Salou pel canvi de les travesses de fusta, de la zona entre Tarragona i Cambrils, per unes de noves de formigó i ferro. Per cert, i com anècdota, hi havia un dels treballadors que era molt fort i el seu braç podia aixecar amb molta facilitat el citat porró, i és clar, tot el que bevia era de franc. Era un establiment molt famós i apreciat per la seva clientela.

Al carrer del Carril, segons l’Arxiu Històric Municipal de Vila-seca del 1969, a part del Bar Ribera, hi havia els següents propietaris i el tipus de negoci: “Rosa Vidal (Frutería), José Barriach Casellas (Bar Central), Esteban Duart Gómez (Residencia Montecarlo), Simeón Rull (Butano y Electricidad), Luis Recasens Colon (Butano y Electrodomésticos), José Mª Duart Gómez (Bodega), Hermanos Duart (Residencia Venecia), Luis Isiegas Marques (Residencia), Anselmo Pujals Porqueras (Tejidos La Primavera) i José Torné (Pescados Torné)”.

Foto: la imatge cedida per la família és del 1966, on podeu veure el fill, Josep Bó Franch, servin una tapa a un client, i al damunt de la barra està el famós porrón.

Negocis singulars de Salou. Restaurants Palermo, Capri i Creta.

Els restaurants Palermo, Capri i Creta són els tres punts de restauració de més llarga trajectòria comercial al passeig Jaume I de Salou. Des dels seus inicis als anys seixanta sempre han estat en mans de les seves respectives famílies fins al dia d’avui. Oferint bon tracte, professionalitat i qualitat en els seus plats, tres coses bàsiques perquè els negocis tirin endavant molts anys.

Al passeig Jaume I núm. 34 es va obrir el Restaurante Palermo. Corria l’any 1962 i el seu propietari era Valentín Hernando de las Heras, venia de Burgos i li va robar el cor Salou. No s’ho va pensar dues vegades a l’hora d’obrir un negoci al nostre poble, i que el dia de la inauguració va beneir mossèn Ramon Muntanyola. El menú del día en aquells temps costava 125 pessetes i eren dos plats: un entrant i de segon peix o carn, postres, pa, vi o aigua mineral, servei i impostos inclosos. La carta estava composta de cinquanta-cinc referències des dels entremesos fins a les postres. Avui dia encara continua obert amb 55 anys d’antiguitat i el porta el seu fill Manel.

El Restaurant Capri, situat al passeig Jaume I núm. 27, va ser inaugurat l’any 1963 per Anton Pedrola Porqueras i la seva dona Maria Dolors Jansà Janer. Allí es podia menjar amb excel·lent qualitat i bons preus. Una mostra d’un plat combinat d’aquells temps era que mig pollastre més l’amanida, el pa i la beguda costava 60 pessetes. Una cosa a comentar era que en aquells anys, quan la cuina tancava al migdia, alguns empleats amb l’Anton al capdavant anaven al seu terreny, on tenien plantades patates, tomàquets, cogombres i enciams pel consum dels clients al restaurant. Això sí que era “de l’hort a taula”. Després de 54 anys encara funciona el restaurant avui dia en mans del fill, Marc Pedrola Jansà.

Un any més tard, el 1964, i al mateix passeig de Jaume I, obre les portes al públic el Restaurant Creta per part de Marcel Pedrola Porqueras i la seva dona Enid Bold. Els germans Pedrola tenien la mateixa política de la qualitat i preu juntament amb el bon servei. Actualment són dos referents de la gastronomia local i el negoci tira endavant després de 53 anys de trajectòria comercial.

Foto: El Restaurant Creta en els seus inicis amb la furgoneta anglesa del Marcel Pedrola i de la seva dona Enid Bold. La foto és del 1964 (cedida per la família Pedrola). 

Negocis singulars de Salou. Construccions Cherta (II)

Construccions Cherta van enderrocar l’antiga caserna de la Guàrdia Civil de l’edifici Marisol per refer al seu lloc un edifici amb balconades avui dia desaparegut; també van fer les oficines provisionals de la Comandància de Marina de Tarragona; l’edifici Playamero de la platja Capellans (juntament amb dos constructors locals); un xalet a Vilafortuny del senyor Roger, propietari de la fàbrica de rentadores Crolls de Reus; el manteniment puntual del Xalet Bonet i la restauració de la seva bonica xemeneia. L’edifici Nauta, que està al passeig Jaume I, acabat el 1977, va ser el darrer construït pels germans Cherta, sent l’encarregat de l’obra el Joaquim Borràs Aragó.

L’edifici més ràpid en construir-se va ser l’Hotel Calafont. Les obres van començar a l’octubre i es van acabar el juny de l’any següent. Van durar només nou mesos, però treballant-hi des de les vuit del matí fins a quasi les dotze de la nit. Els turistes, al mes de juny, entraven a les dues primeres plantes de l’hotel i es feien, a corre-cuita, els darrers treballs de l’obra i la jardineria. Els encarregats de l’obra van ser el Josep Maria Cherta (fill del Josep) i el Miquel Arbós Aragonés.

L’edifici amb més dificultat de fer va ser l’Alborán. Com que el terreny natural era tan tou i humit, els fonaments es van haver de reforçar molt amb pilotatges nous a causa de l’existència d’algues marines al subsòl que van provocar un petit moviment de l’edifici quan es construïa, amb el consegüent ensurt.

Construccions Cherta, com he dit abans, va començar la seva activitat el 1949 i la va acabar el 1977. Totes les obres que van fer són de gran qualitat i ben apreciades pels seus propietaris. Va ser una etapa d’una gran febre constructora i que juntament amb altres empreses i professionals de la construcció van fer venir els estiuejants a gaudir de les nostres platges i així tirar endavant l’economia de Salou.

També he de dir que, amb la construcció i urbanització tan a prop del mar, es van destruir un munt de llocs paradisíacs de la nostra costa en detriment d’un entorn verge. Des d’aquest bloc demano a les autoritats actuals i futures una mica més de sensibilitat cap al nostre entorn, perquè així les noves generacions puguin gaudir de les nostres cales, platges, pinedes i del territori en general.

Aquí teniu una mostra del que s’ha fet des de fa anys: s’han enderrocat xalets, edificis emblemàtics i restes arqueològiques com el xalet Punyed, el xalet Villa Alegranza, el xalet Ferraté, el xalet del Tomàs Miarnau, el xalet Cuota, el xalet Santillana, el xalet María Cristina, el xalet del doctor Cavallé, el xalet Gras, l’hotel La Terraza, l’hotel Llurba, l’edifici de la Bona Estada, el pinar i les dunes de la platja dels Capellans, els arenals de la platja Llarga i Cala Font, la Torre Nova (de mitjans del segle XVII), l’antiga Duana del port (del 1820), bona part del jaciment ibèric de la Cel·la i la vil·la romana de La Burguera en la seva totalitat.

Foto: és quan es construïa l’hotel Calafont a la cala del mateix nom i encara hi mancaven un o dos pisos més. La informació de l’escrit i la foto (de Fernan’s) va ser donada pel Josep Cherta Loriente. També hi ha col·laborat el Miquel Arbós Aragonés, i amb dades del meu arxiu personal. 

Negocis singulars de Salou. Construccions Cherta (I).

La família Cherta va venir a Salou abans de la guerra civil provinent d’Alcalà de Xivert (Castelló). Era el matrimoni compost pel Josep Cherta Marsal (peó de primera de vies i obres) i la Dolors Loriente Fresquet amb els quatre fills: Josep, Pasqual, Lolita i Hortènsia. Un cop dits els orígens passem a l’inici de l’empresa constructora: es va crear l’any 1949 amb els dos germans, Josep i Pasqual Cherta Loriente. Tenien el Carnet de Responsabilitat d’Empresa nº 1.503. A la dècada dels cinquanta a Salou ja es dedicaven a la construcció empresaris com l’Àngel Salceda Bigorra, el Salvador Ginovart Curto, el Francisco Gené i el Pau Magriñá, que venia de Reus.

Construccions Cherta van tenir d’encarregats el Miquel Arbós Aragonés, el José Rufián Soria, el Joaquim Borràs Aragó i el José Ruano. De treballadors en van tenir molts i la llista seria interminable, però cal destacar que un dels paletes més fins a l’hora de treballar era el Francisco Devesa qui, entre altres feines, va fer la reconstrucció de la xemeneia del xalet Bonet. També l’Enric Martí Morell, l’Alfred Clavé Vaqué i l’Ester Loriente Antolín hi van treballar, en aquest cas a l’oficina de l’empresa.

La primera obra que van fer els germans Cherta va ser el xalet d’Eduard Fontanet (avui anomenat María Mercedes), situat al passeig Miramar número 36, entre altres de la zona. També el xalet Sant Jordi, del Jordi Miarnau, l’any 1960; l’edifici Santa M. del Mar (els anys 60, juntament amb dos constructors locals); l’edifici Pilons, l’any 1964; l’edifici Santa Eulàlia, l’any 1965; l’edifici Formentor, l’any 1965; l’edifici Piscis, l’any 1966 (abans hi havia el xalet Punyed); l’edifici Malvinas, l’any 1967; les dues últimes plantes de l’Hotel Planas, l’any 1967; l’edifici Tabarca; l’edifici Alborán; l’edifici actual del número 2 del carrer Major (abans hi havia el xalet del Dr. González); l’Hotel Las Vegas, l’any 1970; l’Hotel Augustus, l’any 1973; l’Hotel Calafont, l’any 1973, i l’edifici del Club Nàutic, l’any 1974; la cronologia és aproximada. (Continuarà).

Foto: Edifici Formentor fet per Construccions Cherta el 1965. Hi podeu veure en construcció la part del darrere, i en els locals comercials que donen al passeig Jaume I es veu a la cantonada una tenda de roba que després va ser l’ampliació de la gelateria La Ibense. La foto i la informació de l’escrit és del Josep Cherta Loriente, també hi ha col·laborat el Miquel Arbós Aragonés.

Negocis singulars de Salou. Les barques de llum (i II)

“Cada barcada era formada pel patró, el motorista i una dotzena de remitgers; a més dels boters i el xiquet. En total, uns 18 homes. Cadascun tenia la seva feina: el patró o manador era el responsable de governar i dirigir la barcada, el motorista era el pescador que s’encarregava de dur el motor i la resta s’ocupaven de totes les operacions de la pesquera”.

Una vegada feta la feina, el peix copejat i la barca plena, posaven rumb cap a Tarragona amb la finalitat de vendre’l a bon preu. Un cop venut el peix tornaven cap a Salou per deixar les barques atracades al petit espigó o arrossegades a la platja segons l’estat de la mar. Finalment, feien les darreres feines a la barca i la deixaven en condicions per la propera nit.

“Al migdia, per dinar, el cuiner de la barcada ja tenia preparat el menjar, que habitualment era a base de peix, patates i arròs, menjant primer el peix amb les patates i de segon plat l’arrossejat, i que mai es va menjar amb plat, ja que cadascú, amb la seva cullera i una llesca de pa, prenia directament de la cassola, i per beure un bon vi, cafè i algun licor. Després era hora de descansar del treball diari i al vespre a fer-se a la mar un altre cop”, va escriure l’oncle Salvador en les seves memòries.

Cada setmana, després de repartir-se els beneficis obtinguts, suposant que n’hi haguera, s’aprofitava els matins dels dissabtes per tenyir les xarxes, que en estar fabricades amb cotó, necessitaven una conservació especial a còpia de fer bullir l’escorça de pi que tintava de color marró el blanc original. Per fer-ho, introduïen les xarxes en uns grans recipients i les tenien en remull un temps, i a continuació les posaven al sol per assecar-se damunt de l’antic moll.

Amb el tren de la una, els pescadors caleros anaven cap a casa i tornaven el diumenge a la tarda. “I segons els temps o altres condicionants, el patró establia l’hora de sortir a la mar, normalment cap als voltants de les onze de la nit. Fins al moment de cenyir, els pescadors dormien, calia només que el patró i els boters estiguessin ben desperts, per veure de trobar una bona mola de peix”.

“De vegades, però, no es podia obtenir un bon preu per la gran abundància de captures, llavors els pescadors es veien obligats a tornar el peix al mar”, continua relatant el meu oncle Salvador. També a Salou hi havia petites barques que es dedicaven a la pesca amb el tresmall, el palangre i la nansa. També existien uns altres sistemes antics de pesca que perduren avui dia.

Actualment, a Salou, la pesca ha quedat reduïda a dos esdeveniments anuals per recordar els antics pescadors i les seves vivències: la calada de les malles de Sant Pere i el concurs de Pesca del Calamar.

Foto: Les barques a bon resguard sobre la sorra. Imatge del 1935, cedida pel Josep Maria Guinovart.  

Negocis singulars de Salou. Les barques de llum (I).

La dita “carrers mullats, calaixos eixuts” també es pot aplicar a la pesca, ja que si no fa bon temps i bona mar no es pot pescar amb efectivitat i, per tant, com que la pesca és un negoci, repercuteix en l’economia dels pescadors i les seves famílies.

“En els anys immediats a la Guerra Civil, l’activitat pesquera a Salou era força important. En aquesta època hi havia cinc barques dedicades a la pesca d’encerclament al llum. Es pescava l’anomenat peix blau (sardina, seitó i barat)”. Alguns cops es van fer servir les xarxes per encerclar els peixos agulla (peix de 30 a 50 cm de llarg de mandíbules estretes i llargues) que en dies de bona mar s’apropaven en grans moles a les nostres platges.

“Els bastiments eren els següents: la Salou, propietat de la família Bertomeu i que manava Joan Jiménez. La Catalunya, pertanyent a la família Ferran i de la qual n’era patró Josep Ferran. La Teresa, propietat de la família Blasi, manada per Batista Brull (Cap de Sucre). La Bienvenida, dels germans Figueres, Joan i Josep, patronejada per ells mateixos. I la Mercè, propietat de Leonardo Pardo i que manava Francesc Sarral (Canaro)”.

“A cada barca l’acompanyaven dues petites embarcacions o bots auxiliars que eren en realitat els veritables llums, ja que era mitjançant els fanals que portaven (els populars Petromax de carbur o de benzina) que feien llum per atreure el peix a l’art”. Aquests bots eren ocupats per dos homes, sempre atents a la presència del peix.

Les cinc embarcacions dedicades a la pesca del peix blau, ocupaven un total de cent persones, el 75% procedents de l’Ametlla de Mar que amb caràcter temporal cada any, de desembre a març, venien a Salou a treballar. Per aquesta circumstància avui Salou està tan vinculat familiarment amb aquella vil·la marinera i pescadora. “Posteriorment encara es feren alguns bastiments més”.

Foto: Barca Maria Teresa dels Blasi a la punta del moll, es pot identificar a Joan Llambrich (Joan de Malànima), Batista Brull (Cap de Sucre), mossèn Llauradó, Ramon Blasi Ferran, Joan Marsal Rebull (Morabito), Josep Llambrich Martí (Pesigo), Antonio Enfedaque, Antonio Almaraz Llorente, Josep Vaqué (Potaco), Josep Ferran Sans (Pepet de l’Estanc) i Josep Brull Vaqué (Pelut), entre d’altres. Imatge del 1959. Dades del llibre Parlar de fogó de Josep Ma Guinovart i de les memòries de Salvador Duran.

Negocis singulars de Salou. El taxi número 1

El negoci del taxi a Salou té un pioner, el seu nom es Ramon Bertomeu Martí, fill de l’Agustí Bertomeu Rosario i de la Francisca Martí Casas. “La història familiar del taxi comença el 1928, vam tenir cotxes de la marca Buick, Chevrolet, Nash, Ford Canada, Seat 1400 amb matrícula T-17117 i Seat 1500”, recorda el fill Ramon.

Van arribar a tenir tres parades, una davant l’hotel La Terraza i dos a la plaça Bonet; els taxis eren el núm. 1, el 2 i el 6. La família d’en Ramon tenia el Garatge Bertomeu al carrer Església, 12 i el seu telèfon era el 16. “Allí guardaven el taxis i altres vehicles, es feien reparacions puntuals (canviar l’oli, punxada de rodes, rentar el cotxe). També teníem automòbils de lloguer”, tal com explica el fill Ramon.

En les seves memòries, el meu oncle Salvador Duran Martínez, veí de Salou, parla dels Bertomeu i comenta: “Llega el verano de 1935 y me coloco en el Garage Bertomeu, limpio coches y reparo reventones, aunque saco buenas propinas y quince pesetas de sueldo a la semana”. Als anys seixanta, un altre veí de Salou, Esteve Giral Ferran, va portar un camió Barreiros amb matrícula B-125807, del Ramon Bertomeu Martí, dedicat al transport de materials de construcció per la Central Nuclear de Vandellòs; també feia de mecànic al garatge i substituïa l’Hermes Martí García (taxista molt recordat a Salou).

Després de quaranta anys de servei en el negoci, passà a mans del seu fill Ramon Bertomeu Gómez, sent el seu primer cotxe un Renault model Ondine. “Al garatge guardaven, a part dels taxis, els cotxes dels clients de l’hotel Planas i del Bar-Restaurant Bertomeu. Als anys seixanta la carrera costava 25 pessetes, anar a Reus, 85, anar a Tarragona, 100, i a Barcelona, 900 pessetes”, recorda el Ramon. 

També en va tenir d’altres marques, com el Chrysler 150 i el Seat 1430. L’últim taxi que va conduir va ser un Peugeot 406 amb matrícula T-5058-AT. En Ramon, també amb quaranta anys de servei a l’igual que el seu pare, es va jubilar de taxista ja fa uns quants anys. Actualment Salou disposa de quaranta-set taxis, amb una gran varietat de marques i models però la tendència que s’imposa és el taxi-furgoneta perquè té més capacitat de transport. (La informació del post és gràcies al Ramon Bertomeu Gómez i al Xavier Giral Morell).

Foto: Veieu al Ramon Bertomeu Martí al costat del seu taxi, un Seat 1430 amb matrícula T-0194-D. La foto està feta al carrer Major cantonada amb el carrer Mar. És dels anys 70, cedida pel Josep M. Guinovart i Grau.