Final de la guerra i inici de la repressió

El final de la guerra s’acostà a passos gegantins i això suposà exili, presó o mort per a moltes persones, tant pels vençuts com per a les seves famílies. El fantasma de la fam i les malalties esperava a la cantonada per fer de les seves. Els prestatges i magatzems de les tendes de Salou estaven pràcticament buits de queviures.

Els edificis requisats pel Comitè Antifranquista tornaran als seus propietaris, i no només les cases, també el Forn Salou propietat de la família Bargalló, que feia pa per les tropes estacionades a Salou.

L'abans citat Comitè va desaparèixer i tots els seus membres van fugir cames ajudeu-me per salvar la pell. Però l’únic que no ho va fer va ser el Josep Cherta Marsal, Peó de 1a dels Ferrocarrils del Nord, molt bona persona que va ajudar a molta gent incloent a un capellà. El van acusar de "auxilio a la rebelión", tancat a la presó de Pilats de Tarragona, el van jutjar en un consell de guerra i, molt injustament, afusellat el 16 de maig del 1939.

Un altre represaliat va ser l’Antonio Rodríguez López, Comissari de Guerra amb l’Enrique Líster, es va casar amb la veïna de Salou, Encarnación Borràs Samarra. Ell va tornar de l’exili de França amb la promesa del perdó però no va ser així, el van jutjar i afusellar al poble de Carril (Pontevedra) el 1943.

També el Sergent Carrabiner Josep Sardiña Ferran (oncle avi meu) va ser fet presoner a El Escorial, en un consell de guerra el van acusar de "auxilio a la rebelión" i condemnat a dotze anys i un dia de presó però els maltractaments, la fam i una tuberculosi intestinal el va portar a la mort a la presó de Salamanca el 20 d’abril de 1941 a l'edat de 39 anys. Aquesta informació del meu oncle avi va arribar a la nostra família el passat 10 de juliol, després de molts anys de recerca gràcies a la Generalitat de Catalunya.

Foto: Josep Sardiña Ferran i Julia Díez Suárez quan es van casar a El Escorial el 14 de desembre de 1934.

Font d’informació dels germans Josep i Lolita Cherta Loriente, Andreu Borràs Samarra i la Maria Teresa Bargalló Gendre.

Fets de la Guerra Civil a Salou

Tot i les mesures que es va fer per parar els actes violents a Salou, s'ha de lamentar l’assassinat del fill de la Sra. Masip, la qual era propietària d’una casa del carrer Barcelona que feia cantonada amb el carrer València. 

També fou assassinat el rector Mossèn Jaume Constantí i el faroner Severià Martínez Garriga, nat a Morella de 28 anys. Aquest últim va prestar ajut a un metge de Barcelona, anomenat Dr. Abadal, el qual va poder evadir-se a França.

Dos germans aragonesos, que també estiuejaven a la mateixa casa Masip, tornen a Alcanyís quan esclatà la guerra, allí seran afusellats. Pel que fa als salouencs que van morir a la guerra, més concretament al Front del Segre, només hem trobat constància dels germans Ramon i Joaquim Gendre Bargalló. També en tornar de la guerra l’Alfredo Fernàndez, que va ser mecànic de l’Aviació Republicana, fill de la Facunda, va morir de tuberculosis i malnutrició.

Per Salou va passar la 11a Divisió d'Enrique Líster i també van romandre soldats de la Columna Medrano. L’hospital militar es va situar en un xalet del carrer Barcelona i també van utilitzar la casa de la família Estells per fer cures, on avui està l’Hotel Casablanca. 

En total es van confiscar pel Comitè Antifeixista cinc edificis privats que van ser ocupats per membres de la ja citada Columna Medrano i pels comandaments del General Líster.

Salou era objectiu militar pels franquistes, perquè a La Pineda, al costat de la Torre d’en Virgili, es va construir un camp d’aviació Republicà que, a la pràctica, no es va fer servir molt durant la guerra. Era anomenats pels nacionals ‘Aeródromo Playa de Salou’.

Foto aèria del camp d’aviació de la Pineda, 1936-39. (Archivo Histórico del Ejército del Aire). 

Fonts d’informació del Recull 1 dels Estudis de Salou i del llibre ‘Camp d’aviació de la Pineda’ (Vila-seca, Tarragona) de Pedro Otiña Hermoso.

El malaurat estiu de 1936

Arriba el 18 de juliol i amb una gran expectació es tenen notícies sempre molt confuses i cada vegada més alarmants. L’emissora EAJ 1 de Barcelona, que se sintonitzava des de la ràdio del bar de ‘Cal Sisquet’, d’alguna casa particular i la premsa diària van ser les principals fonts d’informació de tot el que estava succeint.

Continuant amb els negocis d’aquell estiu he de citar també el ‘Colmado Fortuny’; els ‘Forns’ de pa de Josep M. Bargalló Casadó i del Jaume Gesalí Morell; el ‘Garatge Bertomeu’; el ‘Banys de pila i de Mar’ de Josep M. Duran; la ‘Carnisseria’ de Ramón Tost i les ‘Barberies’ de Joan Alcové Alberich i la del Florenci Boquet Salvador. Els pagesos també venien part de les seves collites de fruites i verdures als botiguers i, com no, als estiuejants.

Els primers milicians que arribaren van deixar al Ramon, que era el ‘sereno’ i màxima autoritat, sense pistola i destituït del seu càrrec, els milicians van entrar a l’església i cremaren imatges, bancs i objectes ornamentals al carrer. Els carrabiners de Salou els destinaren a altres poblacions per si feien falta a causa de la sublevació dels contraris a la República.

Per posar fre a les malifetes i com a mesura de prevenció, a partir de la presa de possessió del ‘Comitè Local’ es va instal·lar una barricada amb sacs de terra al pas a nivell del carrer Barcelona, deixant un estret pas per a un sol vehicle. Constantment, hi havia un servei de guàrdia integrat per tres o quatre veïns per impedir el pas als buscadors de venjances i odis.

Continuarà…

Foto: Una pesseta en paper moneda de la República Espanyola del 1937.

El 18 de juliol de 1936 a Salou

L’estiu de l’any 1936 transcorria amb la mateixa normalitat dels altres anys precedents. Els estiuejants fidels a les nostres platges ocupaven els seus respectius xalets, alguns pisos particulars i els escassos hotels, el Planas, el Llurba i el Bertomeu.

Les casetes de bany ja formaven renglera a la platja, muntades per l'únic fuster amb taller obert del poble, Joaquim Aragonés. Els propietaris i llogaters de les casetes, quasi tots procedien de la veïna ciutat de Reus i feien servir com a transport el ‘carrilet’ o bé un bus anomenat ‘La Barca’.

Les barques de pesca de la sardina o ‘llums’ en plena activitat, donaven la nota marinera i pescadora amb les seves alegries, quan les captures eren copioses i a bon preu, i les tristeses, quan el temps o els preus baixos no permetien obtenir una bona paga el cap de setmana.

Els treballadors de les pedreres continuaven portant les pedres al port de Cambrils amb un ferrocarril de via estreta amb vagonetes, exclusiu per aquesta tasca que unia les esmentades pedreres i el port dels nostres veïns.

La gent ferroviària, com sempre, ocupava el seu lloc assignat amb una mica més de feina per l’afluència de viatgers.

El cafè de ‘Cal Sisquet’, el de ‘Cal Agustí i el ‘Chiringuito’ del moll, eren els que feien el seu ‘agost’, així com les tres botigues o tendes de queviures existents: ‘Cal Blasi’, ‘Ca la Pepa Cassoles’ (Colmado Sardiña) i la de la Dolores de l’Angel.

Continuarà…

Foto: Caserna dels carrabiners de Salou al carrer de l’Església. Cedida per Mari Carme Fernández Balfegó.

Empleats del ferrocarril (1925-1945). 2a part

L'any 1917, Vicente Martínez Torres, anomenat al post anterior, ocupava el càrrec de Capatàs de Vies i Obres a l’estació de Cambrils a la ‘Compañía de los Ferrocarriles del Norte de España’. Aquest any va tenir lloc una important vaga reivindicativa per la jornada de vuit hores. 

Vicente fou degradat i castigat a ocupar una plaça de guardabarreres al pas a nivell dels ‘Emprius’ de Salou amb servei nocturn i 12 hores diàries.

Benjamin Fernández, treballava de guardaagulles al pas a nivell del carrer Barcelona. La seva dona Facunda no va treballar a la ‘Compañía’.

Querol, estava destinat com a guardabarrera responsable del pas a nivell del ‘Trobat’.

Lucio García, natural d'Albacete, va venir destinat a Vila-seca durant uns quatre anys i després a Salou, va treballar de guardaagulles. El seu fill Manolo García Pérez va ser maquinista al ‘Carrilet’ de Reus-Salou.

Bernardino Tomás Capseta, natural d'Ulldecona, treballava a l'Enclavament Tarragona-Tortosa-La Puebla de Híjar, després va venir a Salou i va ser el guardabarrera nocturn responsable del pas a nivell del ‘Trobat’. Ell i la seva dona, Francesca Urgellès també van estar al càrrec del pas a nivell del carrer Barcelona.

L'any 1936 hi havien tres Factors a l’estació de Salou: Campos, Pallardo i Domènech.

Miquel Gendre Parés i la seva dona Teresa Bargalló Boquera van treballar de guardabarreres els dos.

Sebastià Sastriques i també la seva dona Vicenta van ser responsables d’un pas a nivell a Salou com a guardabarreres.

Font escrita de Salvador Durán Martínez i oral de Maria Mercè García i família Gendre.

Foto: Estació de Salou, any 1968, que mostra una unitat Ferrobús amb motor dièsel que feia el recorregut Tortosa-Tarragona. Fotografia de F. Llauradó.

Empleats del ferrocarril (1925-1945). Estació de Salou

A continuació faré una relació de treballadors de la ‘Compañía’ que van treballar entre els anys 1925 i 1945. És molt possible que no hi figurin tots, ja que tota la informació ve de forma oral i en part escrita. Les garites dels responsables dels passos a nivell eren de fusta i propietat de la ‘Compañía’, cada guardabarrera s’ho arreglava el millor possible, alguns tenien un petit hort.

Vicente Martínez Torres, era guardabarreres nocturn del pas dels ‘Emprius’, la seva dona Luisa Cornelles també era del mateix pas però de dia, els dos eren de Benicarló (Castelló).

Josep Cherta Marsal, natural de Alcalá de Xisbert (Castelló) era peó de 1a de Vies i Obres i també responsable de dia del pas a nivell de l'actual ‘Camping Sangulí’. Va ser jutge de Pau durant la guerra civil, després de la seva mort la dona d’ell, Dolors Loriente Fresquet es va fer càrrec del pas de la ‘Ferrera’.

David Vidal i la seva dona Rosa Such, eren els guardabarreres del pas dels ‘Emprius’. La seva filla Rosa Vidal Such va ser molts anys la guardabarrera del pas a nivell del carrer Barcelona.

Salvador Durán Perelló, natural de Tivissa, va ser capatàs de Vies i Obres i la seva dona Vicenta Martínez Cornelles, natural de Cambrils va ser guardabarrera del pas a nivell del carrer Barcelona.

Fausto Álvarez Valero, natural de Paredes de Nava (Palència), va arribar a Salou el 1933 com a nou Cap d’estació. A la seva mort el 1936 el substituí el Sr. Mayoral com a nou Cap. 

Continuarà…

Font d’informació de Salvador Duran Martínez i família Cherta. 

Foto: Estació dels Ferrocarrils del Nord de Salou.

Els ferrocarrils del Nord. L'estació de Salou (2a part)

Els ferroviaris, tant els de l’Estació del Nord com els del ‘Carrilet’ Reus-Salou, junt amb els pescadors, els carrabiners, en acabar la guerra civil substituïts per la Guàrdia Civil, constituïen els col·lectius bàsics de la població salouenca pràcticament fins a l’arribada del ‘boom’ turístic dels cinquanta i seixanta.

Vull fer esment dels passos a nivell de què tenien cura els ferroviaris i les seves dones, elles feien de guardabarreres durant el dia. De ponent a llevant eren els següents: pas del ‘Mas del Cubano’, actualment per entrar al Càmping Sangulí; pas de la ‘Ferrera’, comunica l’actual plaça de la Província amb el carrer Carles Roig; pas del carrer Barcelona; pas de la ‘Senieta’, actualment està soterrat i comunica amb el passatge Brumar; pas del ‘Sastriques’, a l’actual passatge Cortina; pas dels ‘Emprius’, al camí del mateix nom, i el pas del ‘Trobat’, a la partida ‘el Terrer’.

Es té constància que al novembre del 1933 es jubilà el senyor Punsoda, cap d’estació de Salou, i el substituí el senyor Fausto Álvarez Valero que arribà procedent de Paredes de Nava (Palència), el seu fill gran Pedro Álvarez fou maquinista, i un altre fill Ramón Álvarez fou cap d’estació a València.

Font escrita i oral de Salvador Duran Martínez.

Foto: Pas a nivell del carrer Barcelona, any 1935.