El comerç entre 1920 i 1930 (2a part)

El 1929 el nombre de comerços va passar a vint i ja es començava a veure una certa varietat, degut, sense dubte, a què les platges de Salou anaven prenent cada cop més protagonisme entre els pobles veïns i altres llocs més allunyats.

Gràcies a la publicitat que va fer també el Sr. Ciriac Bonet als seus amics i coneguts per venir a fer-se una casa per poder estiuejar al nostre poble. “Cada xalet va cedir un tros de la seva finca per fer el passeig de Jaume I i plantar les primeres palmeres, va fer aquesta feina de plantar-les el pare de Josep (Pepito) March i Francesc Devesa Tauler”. (1)

Un fet molt important per a Salou i els seus comerços va ser l’arribada de la llum elèctrica. Aquest esdeveniment va ser la nit de la revetlla de Sant Joan del 1923 en un ball popular al carrer Barcelona, davant del Bar-Restaurant Germà, conegut com ‘Cal Sisquet’. “Aquest establiment en un principi era un ‘Café’, més endavant es convertir en ‘Fonda’, als anys vint va ser ‘Restaurant’, autoritzat per la venda de tabacs, un cop acabada la guerra civil va tenir habitacions i a la llarga va ser l’Hotel Germà”. (1), posteriorment Hotel Mónaco.

“La Comissió Tècnica del Sindicat per al Sanejament i Foment de Salou, havia pres l’acord també de portar el telèfon a Salou i un grup d’estiuejants constituïts en la Comissió d’Estiuejants Protelèfon, composta per Carles Roig, Esteve Marco, Modest González, Alexandre Frias, Ciriac Bonet, Ramon Colominas i Enric Darnell gestionà, davant la ‘Compañía Telefonica’ contractar el servei d’una línia des de la Central de Reus. Van signar el contracte el dia 20 de maig de 1920”. (2)

En un principi eren vint-i-nou abonats, la majoria d’ells eren comerços i estiuejants. L’Hotel ‘La Terraza’ tenia el nº 3, l’Hotel Planas el 5, el Xalet Bonet el 6, el Xalet Pujades el 12, el ‘Forn de Salou’ del Bargalló el 13 el Garatge Bertomeu el 16, l’Hotel Llurba el 17, el Colmado Blasi el 19, l’Hotel Germà el 20, el Forn del Jaume Gesalí el 23, el Colmado Sardiña el 24, entre d’altres.

Fonts orals: (1) Tecla Devesa Martí i família Germà. (2) Recull nº 4 ‘Estudis de Salou’ pàgina 100.

Foto: Hotel Llurba (actualment està la llar de jubilats de ‘La Caixa’)   

El comerç entre 1920 i 1930 (1a part)

El 1920 hi havia vuitanta contribuents en tot el municipi i a Salou només vuit, segons consta a la relació de la 'Contribución Industrial’ del municipi. Amb un cens d'uns tres mil habitants, i sense mercat setmanal, i sembla ser que aquest mercat es refereix a Vila-seca.

"Als anys vint es comencen a edificar els xalets, predominantment d'estil modernista, que voregen l'actual Passeig de Jaume I, l'establiment de banys de la U.S.S.A. (Urbanització Salou S.A.) que era l'antic hotel 'La Terraza', avui dia desaparegut, els apartaments 'Sol i Mar' i d'altres". (1)

L'edifici Sol i Mar, avui dia amb la façana restaurada en part i situat entre el carrer Església i Ponent, fou edificat entre 1925 i 1930, i va ésser el primer edifici destinat expressament per apartaments de lloguer per a estiuejants. Aquest edifici mirant a l'est és Mar i Sol i mirant a l'oest és Sol i Mar.

Com a dada històrica cal dir que al costat de l'església i en diferents edificis hi havia la 'Casa de la Matrícula’, la 'Casa del Resguardo’, la primera 'Aduana’ del port, el 'Cuerpo de Guardia' i un 'Mesón’, tot del segle XVIII. A la finca de l'edifici Sol i Mar hi va haver també les casernes dels Carrabiners i de la Guàrdia Civil, però aquestes al segle XX.

Cap als anys vint va ser moda beure vermut i també l'anomenada 'La Americana’, beguda estival composta d'orxata, xarop i anís. Una tassa de cafè el 1920 costava 0,20 cèntims d'una pesseta als establiments de l'època (per comparar avui dia un cèntim d'euro són 1,66 pessetes).

Segons una llista de preus de l'Hotel Planas de 1929, un cafè valia 0,40 cèntims, un vermut Cinzano 0,60, un whisky 1,50, un Chartreuse 0,75, un Cointreau 0,75, una cervesa Estrella 0,75, una orxata 0,35, un refresc Plim 0,40, un arròs a la Milanesa 1 pesseta, un plat de calamars o lluç 2 pessetes, una 'zarzuela’ de peix també 2 pessetes.

"Al mes d’agost de 1922 s’aconsegueix amb la 'Companyia dels Ferrocarrils del Nord' establir un servei combinat de mercaderies a l'estació del 'Carrilet' de Salou, i d'aquesta manera es va incrementar el comerç entre Reus i Salou i la seva àrea d'influència. Un any després comença a donar servei un autobús entre la plaça Prim de Reus i la platja de Salou en època estival, el vehicle era anomenat 'La Barca' popularment". (2)

Fonts documentals: ‘Centre d’estudis Salouencs’ (1). ‘Centenari del ferrocarril econòmic de Reus a Salou’(2). 

Foto: Carrer Barcelona (calle Mayor), any 1920.

El comerç de Salou (Primers anys del segle XX)

Entrem en els primers anys del segle XX, en què els habitants de Salou veuen com s'han d'adaptar a una nova tendència de la societat de l'època que volia gaudir de les nostres platges i, per tant, s'havien de preparar per la nova moda de prendre els banys i estiuejar, els que podien fer-ho, està clar.

En aquests anys, l'únic carrer que existia com a tal era el Carrer Barcelona, que anava des d'una mica més amunt de la barrera del pas a nivell fins a l'edifici de Capitania del port, o sigui que era on s'ubicaven els poquíssims comerços que hi havia. D'aquesta manera podien atendre les necessitats dels qui vivien i venien a Salou. En aquests primers anys el Carrer Barcelona era anomenat Carrer Major.

A la "Contribución Industrial" del 1911, hi ha seixanta-nou contribuents que tenen algun tipus de negoci al municipi, però només quatre a Salou, i eren els següents: Juan Planas Serret (fundador de l'Hotel Planas), Esteban Ferrán Martí ("tienda de comestibles"), Ramón Martí Bonet ("bodegón") i José M. Durán Pomerol ("25 casetas de baños").

Segons relats orals de la gent més gran de Salou, també es venien fruites, verdures, ous i peix al lloc on ara està la Plaça Bonet. Les parades eren simples sacs estesos a terra que feien d'estora i el gènere es col·locava en petits munts i caixes de fusta. Per pesar els articles feien servir unes balances anomenades 'romanes', i els venedors esperaven la baixada pel Carrer Barcelona o Carrer Major dels qui venien amb el 'carrilet' i els del tren de l'estació del ferrocarril. Aquests dos mitjans de transport eren fonamentals per l’economia de Salou.

També cal esmentar els comerciants d'altres viles que venien a Salou per proveir unes mercaderies que no teníem, com era el cas que refereixo a continuació."A l’inici de segle, els dijous a la tarda, baixava el cansalader de Vila-seca amb un carret estirat per un mul, i s'instal·lava en una taula del cafè de ca l'Agustí. Amb un llapis i un full de paper d'estrassa anava anotant els encàrrecs que li feien les dones per a la setmana següent" (1).

Foto: Carrer Barcelona, any 1918. 

(1) Recull 4. Estudis de Salou. Esteve Tomàs Ollé. Ajuntament de Salou 2000.

Els negocis de Salou (1860-1899)

A la "Contribución Industrial y de Comercio" del 1860 hi figuren dues tendes d'aiguardent al port: una a nom de Nicolás Durán i l'altra de José Pallarés. "Per aquesta època Salou comença a rebre els primers estiuejants; l'any 1863, s'autoritzen les casetes de bany a la platja de Ponent o 'de les dones' (1)".

A la “Contribución” del 1880 es té constància d'una tenda d'aiguardent a nom de Juan Marsal y Marsal, i el negoci dels banys de mar a nom de José Mª Durán y Pomerol, que tenia cinquanta casetes o "barracas en la orilla del mar" i una altra tenda d'aiguardent a nom de Miguel Sans y Batet.

El 1899, Salou tenia dues tendes de comestibles una a nom de Juan Marsal Marsal i l'altra de Teresa Sentís Aragonés, la bodega de Ramón Martí Bonet, el negoci dels banys de mar de José M. Durán Pascual i un comissionista, Juan Barral Luis. Sis anys abans també hi havia un hostal a nom de José Royo.

Al municipi hi havien un total de 97 contribuents amb negoci però només cinc al port. "Salou no havia passat mai de dotze cases a les èpoques més intenses del tràfec comercial. Llavors no era aconsellable viure-hi a causa dels aiguamolls que el voltaven. Per tant, el declivi del seu port no va ocasionar una minva dels seus efectius demogràfics, ja que l'autèntica força de Salou, la gent que feia funcionar el seu port, eren gent de Vila-seca o eren nou vinguts que s’hi havien instal·lat (2)".

Com s'ha vist al segle XIX, els negocis bàsicament eren tavernes però a les acaballes del segle, i molt tímidament es comencen a veure algunes tendes de comestibles i els banys de mar amb les seves casetes de fusta.

Foto: Casetes de bany a la platja de Ponent 'o de les dones'. Autor: L. Roisin (postal acolorida)

(1) Resum d'Història de Salou. Centre d'Estudis Salouencs (1990). 

(2) Estudi sobre Vila-seca-Salou. Magnífic Ajuntament de Vila-seca-Salou (1978).

El llatzeret del port de Salou

Per aturar epidèmies que venien de llocs considerats empestats, els vaixells que arribessin a port havien de ser inspeccionats per si venien persones malaltes o si hi havia hagut alguna incidència durant el viatge. Es van adoptar mesures per protegir les poblacions costaneres, en primer lloc, i la resta del país de possibles brots epidèmics.

Si es donava el cas, els tripulants i passatgers se'ls ordenava que es traguessin la roba i se'n posessin de nova. Respecte a les càrregues, es podien desembarcar, però, aquelles que venien dins de sacs, com el blat, l'arròs o el pebre entre d'altres, s'havien de treure a la coberta del vaixell per ventilar-se  i eliminar el sac. Incomplir les normes podia ser castigat amb la pena de mort.

La Junta Superior de Sanitat de Catalunya i la Municipal de Vila-seca i port de Salou, van realitzar una inspecció dient que era necessari tenir un llatzeret a Salou, per tal que els vaixells que portessin persones i gèneres susceptibles de transmetre malalties fessin la quarantena obligatòria. Encara que el 1820 el port de Salou va anar a la baixa, les embarcacions que arribaven també havien de ser controlades per evitar epidèmies.

Van recomanar com a lloc més apte per a la construcció del llatzeret, l'ubicat entre els Pilons i la Platja dels Capellans. L'aspecte exterior de l'edifici semblava una fortalesa amb parets de blocs de pedra. Una escalinata, avui desapareguda, baixava fins a gairebé tocar el mar. A finals del 1829 l'edifici ja estava construït. Avui dia, gràcies al camí de ronda que voreja la costa, es poden veure les restes del llatzeret.

Foto: Llatzeret de Salou. Foto Fernan's.

Fons d'informació autoritzada: "Sanitat Marítima: La defensa de la costa i la salut pública de Tarragona (1720-1930)". Autor: Pedro Otiña Hermoso (Arola Editors).      

El canal, el tren i el carrilet

Entre el 1761 i 1762 el port de Tarragona fou habilitat pel comerç exterior i es construí una duana. Això anava en detriment del port de Salou, ja que els comerciants i industrials de Reus el consideraven el seu port.

Els reusencs veien venir la crisi al seu comerç i van posar fil a l'agulla per millorar les comunicacions amb el port de Salou. Van demanar construir una carretera nova per unir Reus i Salou, s'iniciaren les obres el 1774. A més a més, van posar sobre la taula la possibilitat de construir un canal navegable per traginar les mercaderies i abaratir taxes i transport. Molts impediments van coincidir i finalment el canal no es va realitzar.

Van passant els anys, i entre 1860 i 1865, i ara sí que es construeix el ferrocarril de València a Tarragona. L'estació de Salou inaugurada al març de 1865 va significar un rellançament econòmic tant per a Reus com per a Salou, moltes mercaderies arribaven a la capital del Baix Camp d'una manera més ràpida.

I arriba el mes de juny de 1887, que es quan es va inaugurar el carrilet de Reus a Salou, i va suposar una nova revifada de l'economia local. Transportava mercaderies i persones a les platges de Salou, sobretot a l'època estival per gaudir dels banys i l'aire lliure, en aquells temps era recomanat pels metges.

Foto: Estació del Nord de Salou (1910-1915). Fototipia Thomas.

Les tavernes i els banys del port

L'any 1820 un decret de les Corts Constitucionals suprimeix el funcionament del port de Salou. El trànsit portuari va quedar anul·lat i les possibilitats dels salouencs i dels que venien a treballar al port de guanyar-se la vida s'havien reduït considerablement com les de tots els productors i comerciants de la zona. Així les úniques activitats de que vivien els nostres avantpassats eren la pesca i el conreu de la terra.

Segons consta a l'Arxiu Històric de Vila-seca, es tenen dades de tres comerços el 1846 a Salou, i tots tres eren tavernes. Al cap de tres anys n'eren quatre.

A la Contribució Industrial i de Comerç del 1851, hi figuren com a "tendes d'aiguardent, vins i licors", cinc negocis amb aquesta definició.

El 1880 al port de Salou hi ha dues tendes d'aiguardent i un negoci de "banys d'onatge" a nom de Josep M. Duran i Pomerol.

Els 'banys d'onatge' eren el tret de sortida d'un negoci de lleure i salut que trencava amb el monopoli de les tavernes que fins aleshores dominava els negocis del port. Els banys es començaven a posar de moda i obeïen a una prescripció mèdica. La xifra era exacta: vuit banys per temporada.

Foto: Banys d'onatge a la platja de Ponent (1915-1920). Autor desconegut.